Tira pa'lante nooo?

És una merda que l'any s'acabi a l'hivern. El temps se'm fica al cos i al cap, i no em deixa pensar objectivament. És per això que cada any, quan s'acaba l'any, acabo fent valoracions pessimistes, o valorant només el que va passar entre el juny i el setembre. Per tant (avís per a navegants) no feu gaire cas de les meves valoracions de l'any, segurament l'any ha estat molt millor del que dic que ha estat.

La sensació que tinc ara mateix, és que si el 2009 va ser un any de creixament, d'evolució, el 2010 ha estat tot el contrari: decreixament, involució. Massa llavors i massa poques flors. Si el 2009 va ser un any d'obrir portes, aquest any les he tancat gairebé totes. El 2009 em fa la sensació que va ser gran (tot i que, pensant-ho fredament només se'n salva l'estiu... però quin estiu!!!); en canvi, del 2010 tinc la sensació que se m'ha fet poca cosa, però en realitat ha estat ben farcit d'anècdotes, aventures, gent nova, retrobaments i comiats, i una carrera acabada, que no està gens malament!!!

D'aquest any em quedo amb totes les nits de concerts (del primer -Manel a Verges el 3 de gener-, al darrere -Orquestra Di-Versiones a la Mirona el 18 de desembre-); la mega nevada del març i la setmana sense llum (una aventura que sens dubte mai dels mais oblidaré) i l'incendi de Vilopriu; la nit que vem cantar al karaoke, el rodatge del videoclip de l'Orquestra Di-Versiones, la revetlla de Sant Joan, els carnavals d'estiu i d'hivern; el mini-stage a Roses, les Fires de Girona, el dia que vaig canviar un bed&breakfast per un Jean Luc i les nits més felices de l'any :)




para muestra, un botón...
alguns d'aquests millors moments de l'any en fotos

 

En definitiva, un any queda enrere i en comença un de nou. Ple de bons propòsits, objectius, i plans que segurament al final de l'any quedaran en no-res, com sempre passa. Però el que està clar és que aquest any començaré des de 0 de veritat. A tope!!

I el millor de l'any segons l'APM?



nadales

Nadales!!! Nadales per a tots i cadascun de vosaltres!!! A disfrutar-les...




* * * * *
Per a tots
* * * * *






* * * * *
Pels més clàssics
* * * * *






* * * * *
Pels més típics
* * * * *







* * * * *
Pels més crítics
* * * * *






* * * * *
Pels més somiadors
* * * * *





* * * * *
Pels més realistes:  Josep Thió, orquesta Fireluche – Engrunes De Neula A Dins El Xampany
* * * * *





* * * * *
Pels més nostàlgics: D'Estranquis – És El Teu Nadal
* * * * *




* * * * *

Pels més èpics: la nova de Manel
* * * * *




* * * * *
Pels més tropicals
* * * * *









* * * * *
Pels més xungos: Sapo – Txim Pum
* * * * *




* * * * *
Pels més moderns
* * * * *





* * * * *
Pels que falten
* * * * *






* * * * *

I pels que fan cagar el tió
* * * * *





Ah... el meu tió aquest matí m'ha deixat aquest video!!!




BONES FESTES!!!

aquí és nadal (i estic content!)

Falten 3 dies pel dia 24. Alguns comencen les vacances, alguns comencen a estudiar a fons pels examens, alguns marxen fora, d'altres es queden, tothom va de cul comprant regals d'última hora,... Comença el Nadal.

Hi ha un grup de Facebook que diu: "a los 7 años kontaba los dia para navidad y ahora ni me habia dao kuenta k la otra semana es navidad" (escrit així, textualment, coses de les noves tecnologies). Jo no crec que sigui tant que ens fem grans (que també) i amb l'edat es perd la il·lusió -ja ho comentava l'altre dia-, sinó que l'arribada del Nadal es progressiva. Primer arriben les primeres boles, després els arbres i els llumets, més endavant els pessebres i els tions, i les nadales. I és que abans el Nadal anava lligat a unes dates estrictament lligades a la història del naixament de Jesus, ara el Nadal comença quan ho decideixen els comerços. Però a mi ja em va bé!! M'agraden les nadales (com més cutre sigui la lletra, millor... FUM FUM FUM!!!), les boles gegants i els arbres encara més gegants, els llumets que fan les tardes fredes d'hivern (avui comença l'hivern!!!) una mica més agradables...

No queda modern dir que m'agrada el Nadal, però deixeu de ser crítics ni que sigui per pocs dies amb el consumisme que ho embolcalla tot i deixeu-vos endur per l'esperit nadalenc... VISCA EL NADAL!!!!

Us deixo la nadala de TV3 símptoma que definitivament realment tenim el Nadal a sobre... tot i que no hi hagin panderetes ni nens cantant... però la Pegatina mola!!!

Diu molt de tu

Avui se celebra la gran festa solidària de Catalunya. La Marató de TV3.

Vaig llegir que és la marató que recapta més diners de tot Europa, i el disc de la Marató és el disc més venut del nostre continent. No us sembla increïble???

Parlant del disc de la Marató, que ja fa dies que sona al meu cotxe, apart de que és una fantàstica manera de col·laborar amb la causa també és una forma de conèixer cançons i grups de música. I de descobrir que "Message in the bottle" - "Misatxa en l'ampoya") s'entén més en anglès que en català... però el que conta és la intenció!!! :)

Avui és dia d'estar-se enganxat a la tele. La Marató ens acosta cada any a l'entrada del Nadal, i és per això que em porta molt bons records d'anys enrere mirant la tele tot fent l'arbre de Nadal. Avui no hem perdut la tradició.

Coses de nens

Aquest estiu, de colònies a Vilopriu, sota un sol demolidor de finals de juliol, un nen de 5 anys em deia:

- Saps quin color és el meu preferit?
- El blau?
- No!!
- El verd?
- No!!
- No ho sé... Diga-me'l.
- El daurat!!
- Ala, que xulo!!!
- I saps què vull ser de gran?
- Què?
- Conductor d'avions.
- Ah, pilot!! Que guai no? I tindràs un avió?
- Sí!! Un avió daurat!!
- Em portaràs a fer una volta?
- Sí!!!

Ara que s'acosta Nadal, em fa pensar en lo guai que eren aquestes festes quan era petita, amb aquesta il·lusió desbordant dels nens quan tot sembla possible.

Anar a buscar molsa a Sant Daniel era una gran aventura, enfilar-se pels marges i arrencar-ne grans clapes (ara està prohibit, no?). I trobar trossos de suro per fer l'establia, i pedres per fer les muntanyes, i assecar el bruc per fer els caminets.

Ma mare que em deia: "M'he trobat el tió pel carrer i m'ha donat aquesta xocolatina per tu!!!" Després l'alimentava cada dia posant-li una poma sota la manta perquè em cagués molts regals.

I la il·lusió de veure els Reis Mags atravessant la meva ciutat... Dos mesos abans del 5 de gener, des de casa ja veiem llums sospitoses a la muntanya dels Àngels, eren els Reis que s'acostaven!!!

 

El dia que els Reis són els pares, el dia que el tió és un simple tronc de fusta (o, en el pitjor dels casos, una caixa de cartró), les festes de Nadal esdevenen únicament la gran festa del consumisme compulsiu. Quina merda!!

 

Per escoltar... Coses de nens (Els Amics de les Arts)



"No vol fer-se gran, tampoc demana tant..."

el fanatisme* en xifres

L'altre dia estavem tots reunits al voltant de la tele mirant el programa No me la puc treure del cap (que des que van sortir els Gossos ja ha perdut tota la gràcia... perdoneu, però algú ho havia de dir!!). En un moment donat van sortir unes imatges del concert del Raimon que era el protagonista de l'episodi, i vaig dir, tota sorpresa:

- Collons!! Sí que tenia fans aquest home!!

- Abans la gent es movia per uns ideals, no com ara... - va respondre ma mare.

No vaig acabar d'entendre aquesta afirmació, sincerament. Abans també es feien cançons xorres... Si yo tuviera una escoba cuantas cosas barreria! Què passa, jo a les cançons del meu grup preferit els hi trobo sentit. D'acord: no parlen de pobles oprimits ni d'estaques que s'han de tombar, però diuen coses que fan pensar, que t'identifiquen, i fins i tot et pots inventar un doble sentit a la cançó per fer-te-les més teves.

I llavors és quan fas una valoració de tots aquests anys fent de gruppie. I un dissabte et poses a mirar l'agenda i a fer càlculs: 46 concerts (d'aquí a 4 (que no sé quan serà...) festa grossa!!!) i 29 municipis visitats (dels quals NOMÉS 16 són de la província del Girona, i sens dubte el que més he trepitjat (mal em pesi) és Barcelona). I en un moment d'èxtasi matemàtica i amb l'ajuda del google maps, em vaig dedicar a comptar quants quilòmetres havia fet seguint els Gossos (sí, ho sé, és molt freaki, no m'ho tingueu en compte). Total: 6.761 KM recorreguts (que vindria a ser el mateix aproximadament que anar a Tallinn (capital d'Estònia...per allà dalt) i tornar. Tot això en 6 anys, des d'aquell 24 de setembre de 2004 que casualment vaig topar-me amb ells a Santa Coloma de Farners. Va ser un fletxassu. Ah... i no voldria oblidar-me tampoc de tota la gent que he conegut al llarg d'aquests anys i que hem compartit tantes primeres files... (elles sí que són fans de debó!!!)

A casa no ho han entès mai (Un altre cop, Glòria? però si els vas veure la setmana passada!!), tot i que ara quan fa temps que no vaig a un concert em pregunten què passa amb els Gossos. El pitjor és que ja estic esperant que amb al nou any que comença tornin a omplir l'agenda de concerts!!!

21/06/2005: el meu tercer concert de Gossos,
però va ser el primer que no va ser un encontre casual.

7/12/2010: el meu darrer concert de Gossos, a Gurb,
i amb gent molt maca!!!



* Un dia en Roger va dir que no li agradava dir FANS sinó SEGUIDORS... però llavors va afegir que jo sí que era fan. Per tant si algú no se sent aludit pel títol, podeu canviar-ho per seguidors. A mi fan (de fanàtica, va dir) ja em va bé xD

la setmana fantàstica

Diumenge 28/11:

Els gironins sabem que voltar una tarda de diumenge freda per Girona és molt avorrit, però si descobreixes que als Albeniz encara fan la peli que vols veure tot canvia. Vaig anar a veure Herois on hi surt l'Alex Brendemühl (que m'encanta!!), però el millor de tot és que la peli em va agradar, és d'aquelles que et recorden que fer-te gran és una merda i t'envolta d'una nostàlgia que fa una mica de ràbia però et fa sentir bé al mateix temps. Peli molt tendre i molt recomanable!!!

 

Dimecres 1/12:

Una nit de finals d'agost tot sopant al costat de l'estany de Banyoles se'ns va ocòrrer la boja idea d'anar al concert de Maldita Nerea, un grup que no tenia ni idea de qui eren. Faltaven molts mesos però vem comprar les entrades. I aquell llunyà dia va arribar, així que dimecres vem empendre el camí cap al Sant Jordi Club. I la veritat és que va valer molt la pena, va ser un concertàs, el millor que he anat aquest any segurament. No va faltar cap dels seus hits 40 principales. Visca el pop comercial!!!



Estàvem molt enrere... és que no vem anar a fer cua 12 hores abans!!




Diumenge 5/12:

Expedició gironina a la conquesta de la gran capital. En una setmana era el segon cop que anava a Barcelona i tenia por que se m'acabés enganxant el parlar no-neutra de la capital (sort que sóc una persona d'arrels fermes). La intenció era fer una diada nadalenca però les paradetes de Santa LLúcia estaven a rebentar de gent (inconvenients de la ciutat comtal) i a més feia fred. Així que vem aprofitar per canviar la diada nadalenca per la diada consumista (i sort que les botigues estaven tancades!!), i vem anar al cine a veure 3 metros sobre el cielo (3MSC pels més moderns) i a menjar un donut rotllo americà. Però el més espectacular del dia no va ser la meva colada per entrar la primera a l'envelat (que també, i n'estic molt orgullosa xD), sinó quan un ramat de nenes adolescents hiper-hormonades van entrar rotllo l'estampida de la peli Rey León (NOTA: no mireu el video si teniu un dia xof), sense cap intenció d'aturar-se. En aquell moment vaig veure passar la meva vida per davant. Però vaig sobreviure!!!

Gironines i Barcelonines ben avingudes :D

Dimarts 7/12:

Com diu aquella cançó: "Si no ho tens clar, no cal que ho intentis, o serà un temps que hauràs perdut..." Jo no ho tenia gens clar lo d'anar a Vic: era lluny, era car, i hi vaig anar només amb la intenció de engreixar el meu propi rècord no de concerts (que aquest any he anat a poquets) però sí de quilòmetres (perquè pels pocs concerts que he anat aquest any, d'anar amunt i avall sí que me n'he fet un bon fart). Però un cop allà, i després de veure el mercat medieval de Vic, que està prou bé, vaig pensar: almenys han tocat Un dia més (que és d'agraïr!). Així que tot i no tenir-ho clar, penso que va ser un temps molt ben invertit.

Cada dia que passa crec que els 8 megapixels del meu mòbil no existeixen...
Així que si voleu veure fotos guapes, visiteu el facebook de la Gemma Navarro :)

 
 
Dimecres 8/12:

I avui, havent dormit només 4 hores (que normalment en dormo 10!!!), i amb una sordera bastant bèstia, he anat a passar el dia a la muntanya (sí, a vegades vaig a llocs més hinòspits que el que visc jo). Recomanació: no aneu a una muntanya després d'haver estat en una discoteca perquè el canvi de pressió atmosfèric us pot deixar els timpans xungos!!

a en Festuc també li agrada molt jugar amb la neu!!



torna a ser desembre

Si deixem de banda el més estètic,

i ens centrem només en el més ètic,

ens adonarem que torna a ser desembre,

i que altre cop tornem a ser els de sempre.

Xup xururu xup! xururu xup xup!

Si ens fixem només en el més ètic,

i deixem de banda el més estètic.

Ens adonarem que hem d’agrair a tanta gent

que puguem seguir buscant la glòria.

Res no és fàcil,

al camí no hi ha dreceres.

Però si es fa de nit,

 tindré la teva llum...

La laralala larala laralalala!

Xup, xururu xup! xururu xup! xup!

Si deixem de banda el més estètic,

i ens centrem només en el més ètic,

ens adonarem que torna a ser desembre,

i que altre cop tornem a ser els de sempre .

per escoltar...

Filippo Landini – Desembre



el dia que vem pujar a cantar aquesta cançó amb els Filippo Landini...
memorable (no ens la sabiem!!!)



Vota, vota, vota!!

Fa 5 anys que voto. La primera vegada va ser pel referèndum de l'Estatut, la darrera ha estat avui. La veritat és que no sé quantes vegades he votat, però no he fallat mai, ni tampoc pel referèndum per la independència de Catalunya. I em sorprèn (i m'indigna!) tenir tants amics que em diguin que passen de votar, que no els hi mola cap partit (votar en blanc o nul també és una opció), o que prefereixen quedar-se dormint la ressaca...

Tanta gent que va lluitar per la democràcia en aquest país i tant jovent que no ho sap valorar... Crec que tenim l'obligació moral i social i un reconeixament a tota aquesta gent que s'hi va deixar la pell.

Encara que no te'ls creguis,

vota, vota, vota!

Al saber los resultados,

echaré la pota.

El domingo 28,vota, vota, vota!

Sin el Barça no hay excusa...

tothom té un passat

Segur que a hores d'ara absolutament tothom sap que va ser la setmana de la infància. Gràcies al Facebook i a algun il·luminat que va tenir la genial idea de que tothom posés una foto de perfil amb els seu personatge preferit. La proposta va ser un èxit: hi havia centenars de milers de Son Gokus rondant pel Facebook, però també molts Doraemon, Heidis, personatges de la factoria Disney i de Looney Tunes, i personatges menys recordats com els Fruitis (molt grans), l'Arale, Sakura, o La penya del pollastre!!!

Des que em vaig fer el (maleït) Facebook (un dia faré un post de perquè em vaig fer Facebook, queda pendent), hi han hagut altres convocatòries: que la gent es posés de perfil la foto de Palestina en suport al país, fotos en favor de les consultes per la independència, fotos de Ventdelplà quan es va acabar la sèrie, i vist el recent èxit, fins i tot he vist que hi ha gent que es posa fotos de personatges de l'APM? o sobre el Barça-Madrid de la setmana que ve.

Però res no ha tingut un èxit tant massiu com el dels dibuixos animats. Va ser molt bonic, llavors tothom penjava els openings de les sèries o els seus episodis preferits al Facebook i va ser com una regressió a la infància.  Lo més guapo de tot plegat era parlar de tot això amb gent que quan feien aquestes sèrie els coneixia i faltava molt temps perquè ens coneguéssim.Tothom té un passat, però tots hem begut de les mateixes sèries d'animació.

I pensava: que gran ha de ser creador d'una sèrie de dibuixos animats que hagi marcat d'aquesta manera tantíssima gent... Això no ho fan ni els guionistes de Lost!!

Us deixo un video d'algunes cançons de les nostres sèries. No hi són totes... però és molt xulo! Disfruteu-lo!! :)

del casino de Vidreres a l'auditori de Girona (o al de Bogotà)

Aquest post és el resum d'una petita aventura a la que, malauradament he de posar punt i apart, que m'ha dut del petit casino de Vidreres a l'auditori de Girona. Sí, la meva fita no és tant gran com la seva, la dels protagonistes, que a banda d'haver recollit infinitat de premis i adeptes al llarg de l'any, en mitja dècada han passat d'un pis d'estudiants del C/ Muntaner de Barcelona a fer doblet de concerts al Palau de la Música.

L'aventura, la meva, va començar el primer dia de la primavera, una tarda de diumenge plujosa de març. En aquell petit teatre del casino de Vidreres, quanta gent hi deuria haver? Dues-centes? Mil menys que dissabte passat a l'Auditori de Girona. Entremig han passat grans tardes i grans nits: Torroella de Montgrí, La Cellera de Ter, Girona, Roses, Igualada, Figueres, Barcelona i Vic. Han estat 8 mesos (menys 1 dia) i (pels amants de l'estadística...) han estat 10 concerts, és a dir, el 10% (menys 1) dels concerts que han ofert en la gira B&B.

concert nº2:
amb els Amics de les Arts a Torroella de Montgrí (9 d'abril)

concert nº5:
amb l'home-dona que treballa fent de gos i ens fa feliços a tots a Roses (14 d'agost)

concert nº10:
última parada: l'Auditori de Girona ple a vessar!!! (20 de novembre)

I dissabte a Girona vaig viure l'últim concertsed'aquest curt però intens viatge, des de la grada senior (o la grada dels poc previsors, segons en Joan Enric) i flanquejada per les dones de gel que amb prou feines aplaudien entre cançó. Només puc donar les gràcies per una música que m'arrenca un somriure i també pels seus monòlegs que ja me'ls sé de memòria però encara em fan gràcia, tot i que hi ha personatges com la senyora de Rasquera a la que li van tocar (la cançó) o l'avi Pau Descansi, i també hi ha novetats, com els Binocles d'en Pere o una video-conferència Girona-Bogotà amb en Kurti el seu tècnic de só (però això últim, només de tant en tant...).

* Judith Garcia, moltes gràcies per escriure un dia qualsevol al teu fotolog sobre els Amics de les Arts i convidar-me a escoltar-los... és el millor regal que m'han fet en molt de temps! :)

明日のリハーサル...

Qualsevol persona que llegeixi això, pensarà que m'he apuntat a un curs de japonès. No us equivoqueu!! El titol d'aquest post diu "明日のリハーサル..." o, el que és el mateix, "Assajant per demà". I és que demà, després de tenir dues entrades durant dos mesos guardades a la lleixa acumulant pols (que ja és un miracle que no les hagi perdut, amb lo despistada que sóc), les treuré per anar a l'esperadíssim concert de  Els Amics de les Arts.

I demà, per uns instants, tots serem una mica més freaks, i cantarem "Umi o koete, yama o koete". Sí, he estat assajant... i si cal em passaré la nit en blanc, però jo demà la canto de pe a pa i sense xuleta!!!

Ja veieu que m'ho estic prenent en sèriu...

és com ser dins del mar

Abraçada amistosa,
abraçada reconfortant,
abraçada reconciliadora,
abraçada per sorpresa,
abraçada eufòrica,...
Una abraçada quan estàs content,
o quan estàs trist...
Una abraçada amb sentiment,
o una perquè sí.
Premeditada o no...

Una abraçada sempre funciona!!!

Crec que els éssers humans, que només som capaços de fer les coses amb una sola mà, tenim dos braços només per poder abraçar millor.






Ja sabeu que sóc fan del Keith Haring i els seus dibuixos! 







































Per escoltar... Un dia més (Gossos)



(una de les millors cançons que he sentit mai!!!)

Tornen les mentides i les falses promeses

A les 00h de dijous a divendres, després del capítol de Fringe, va començar la campanya electoral. Tornen les mentides i les promeses, el bombardeig d'anuncis, de cartells, paradetes i globus pels nens, les bústies tornaran a vomitar propaganda, i els debats televisats.

De moment (i tinguent en compte que només he vist els espots de PSC, CiU, IC-V, PACMA i C'S), he de dir que el més original és el del PSC. Diuen el mateix de sempre, les mateixes mentides de cada any però disfressats de pastorets, i ara que ve Nadal fa gràcia.

Per cert... pels més indecisos, proveu aquest test http://www.elecciones.es/ca/ potser us ajuda (llàstima que estigui basat en les (falses) promeses electoralistes).

mentides - PIRAT'S SOUND SISTEMA

Diuen que som ciutadans,

que tots som importants,

que compten amb nosaltres,

que no només som votants

que no som pas estranys,

desconeguts, en cap cas.

Però a l’hora de la veritat,

on foteu les promeses,

les ajudes les reformes?

Els salaris són de broma,

les pensions que mai no donen;

i pel carrer sabeu que hi dormen.

Com pot ser això, que no hi toques?

L’estat del benestar

amb el que vareu fanfarronejar,

On ha anat a parar quan declaraveu la guerra,

quan al món veu aterrar,

la prepotència vau mostrar.

Si el petroli va embrutar,

la sanitat vau tacar.

I les reformes salarials?

Patètics polítics si això és un bacanal,

i una nova visió de lestat.

Patètics polítics si això és un bacanal.

-

Bevent passat

Volia fer un resum del que han estat les Fires de Girona 2010, però he pensat que no té cap mena d'importància per a ningú saber a quina hora he anat a dormir cada dia de fires, ni quants diners m'hi he deixat. Així que he pensat fer una petita reflexió de què és el que ens enganxa de les Fires. I això s'ha de fer indiscutiblement des del prisme del temps.

Recordo fa molts anys, quan anava a les fires de nit (a les 7 de la tarda, quan ja és fosc, era lo millor!), i pujava a l'atracció aquàtica, aquella dels peixos i les barques; més endavant vem començar a anar-hi amb els amics i a pujar al tokito guay. També molava anar a la plantada de gegants, a la trobada d'animadors infantils, i recordo perfectament aquell any que em van comprar un tamagochi, i m'encantava pescar ànecs.

La noria... Aquesta sí que no canvia mai!!

Ara tot és diferent, ni tant sols els gomets fan efecte. L'aspiració màxima d'ara és trobar, entre el baf d'alcohol i la música estrident de les barrakes o la olor de pixum del "canalillu", algú conegut per fer-la petar una bona estona o agafar una bona borratxera.

Sí, molen les paradetes, que hi hagi ambient pels carrers entre setmana i que els indis que durant molts anys han posat la banda sonora als nostres records de Fires, encara siguin davant dels Jutjats tocant les cançons de sempre. Però no ens enganyem: tots vivim ancorats al passat, esperant unes Fires com les d'abans, com quan teniem 10 anys.

per escoltar Bevent Passat (no sóc gaire amiga de les versions, però aquesta de Gossos és sublim!!)

diga-li Sant Pare de Roma, diga-li FC Barcelona

Tothom s'hi fot de culs. Queda progre i guai dir que no esperes al Sant Pare de Roma. Poca gent hi ha que és cristiana i menys gent jove, segurament a tots ens costa trobar 5 persones de la nostra quinta que vagin sovint a missa o que es declarin creients. Fins i tot, de la poca gent creient que conec (per exemple la meva àvia), els sembla malament la vinguda del Papa, per tot el que comporta: que si carrers tallats, que si contenidors fora, que si el metro tancat, que si cases okupes desallotjades,... Per no parlar de la milionada de calers que mou aquest acte. No em sembla gens lícit, i menys tractant-se de l'Esglèsia que sempre promou l'ajut al prògim i l'austeritat. Sí, sí, és molt fort que en un estat aconfessional i laic com el nostre, passin aquestes barbaritats!!!

Però molts dels que dieu això, en canvi, us sembla magnífic que es tallin els carrers del voltant del Camp Nou quan juga el Barça, us sembla bé els diners que cobren molts futbolistes i altres esportistes d'èlit, els calers que es gasten en cotxes de fòrmula 1, i que tallin carreteres per fer el Rally Costa Brava, us sembla bé el colapse que es crea a Barcelona cada vegada que el Barça guanya un trofeu i fan la rua blaugrana, cada vegada que es grava una peli del Woody Allen,... Clar, perquè ser fan del Barça o d'en Hamilton (i no dic de l'Alonso perquè sé que no té gaires seguidors a Catalunya, cosa que no acabo d'entendre, potser perquè mai m'he parat a escoltar aquest home... però això són figues d'un altre paner), és més guai que ser fan de l'Esglèsia. Doncs a mi (des de Girona estant, sense carrers tallats i només amb lo que es diu a la tele (que ja és suficient!)), em molesta igual; només que l'Esglèsia transmet uns valors que no són els meus (però al cap i a la fi, el futbol tampoc és lo meu!)

Opto a favor de la honestedat, i de queixar-nos quan pertoca: sigui pel Barça o pel Papa de Roma. És veritat que tot plegat toca molt els collons a la gent que hi viu aprop (i no tant aprop), però també penso que moltes persones s'han deixat endur per una mena de ràbia totalment subjectiva contra l'Esglèsia i el Papa de Roma i que en canvi quan la moguda els mola, llavors tothom calla com un puta. Perquè en Puyol cau més bé que en Ratzinger.

Que Déu ens agafi confessats!!

Girona fa olor a sants

Avui, 1 de novembre, Tots Sants.

Avui és festa a Girona (i ja van 5 dies (i els que queden!!)).

Avui toca aquesta cançó.

Riuràs per força

entre olors de pixum,

enmig de crits d'alcohol i ampolles,

d'una nyonya gris.

És nit de sants,

nit de fred i guspires,

nit de dol, xim-xim,

Ding-dong, ding-Dong!

Nits de sants,

de morts i difunts.

Són nits de porles,

nits barrufant el seny,

de plom, canons d'encàrrec,

principiants a mesells.

Nits de foc ,

nits de fang i castanyes .

nits de farts,

nits de boira i desguàs.

Nits de bars de merda en un sac.

Ram rampataplam!

Quin aviram!

Ram rampataplam!

Novembre sant, em cous.

Cent trons que esmolen l'eina,

estriparan el cel, cels.

Cent manyocs, tots fills de gleva,

ben junts per cremar els déus, déus.

Enmig de pluja,

preludis de l'hivern.

Nits de cor agre,

de gaites i esbufecs.

Cinc nits d'autista,

d'antics amics

Cinc nits, cinc tous.

Ei noi! No cal que espantis mosques.

Ei! Girona fa olor a sants.

Ei noi! Guaita l'arcàngel.

Ei! Girona és immortal.

Ei noi! Girona és immortal.

Dos cops, no tres,

com ens deia el frare.

Amb dos cops n'hi ha prou

Dos cops, no tres,

tanta tifa embafa.

Amb dos cops n'hi ha prou.

 
 

La Girona que enamora, la Girona que està de festa i fa goig...

...però això també és Girona, aquesta és la cara menys bonica de les Fires.

GoSsOs

M'agraden molts grups, moltes cançons (algunes de les quals, em fa vergonya reconèixer-ho), he vist molts concerts en directe, alguns dels quals he repetit força vegades, d'alguns també me n'he cansat, d'altres m'agradaria tornar-los a veure, altres els veuré d'aquí a poc per primera vegada i em fa il·lusió. Però sempre hi ha un grup que t'agrada més. Els veus i els tornes a veure, i tenen alguna cosa que t'enganxa d'una manera brutal i irreversible. És addicció, es il·lusió, és amor, és admiració, és complicitat. És una passada. Són una passada, són els Gossos.



Tinc un mòbil que és una passada, 8 megapixels, però tot i així no té res a veure amb una càmara d'aquelles Reflex...



Fa una setmana em van proposar d'anar a Cerdanyola. A veure els Gossos, un altre cop? Clar que sí!! En teniem ganes. I ahir, estava allà, al teatre ateneu de Cerdanyola, a la fila 8, amb un doble d'en Hugh Grant que ballava d'una manera molt graciosa al davant i un home ranci al meu costat que havia acompanyat al fill que volia sentir Corren, i que s'avorria com una ostra (va mirar el rellotge com 10 vegades!!!). I els Gossos tocaven per mi. Sí, només per mi, o això m'agradava pensar mentre flipava amb les projeccions que porten. I la música ahir sonava millor que mai, tocava directament la part més sensible del cor, i em feia pensar en la sort que tinc de veure tant sovint al meu grup preferit.

Per escoltar... Ploren somnis

ja se senten, ja s'oloren... LES FIRES DE GIRONA!!!

S'acosten les Fires de Girona. De fet falten menys de 48 hores perquè es dongui el tret de sortida. Però és que ja fa dies que s'ensumen. Olor de Fires. Sembla estrany, però la fredor i la humitat, tot junt, genera una mena d'ambient qe fa olor de Fires; però també olor de castanyes, de paradetes (des de sabons fins a embotits), de olis refregits, i de pixums,... També fa dies que se senten. Soroll de Fires són fulles seques al trepitjar-se, però també música estrident (que només quan estàs enmig de la Devesa mola), de tòmboles, clàxons sonant, gralles de geganters i de castellers, gent cridant des de dalt de les atraccions, gent cantant enmig d'una barraka o d'un concert, i també els petards que posen el punt i final.

Fa molts anys que totes aquestes sensacions es van repetint, així com els nervis previs a la setmana esperadíssima de Fires. Aquest cuquet dins la panxa que es va fent gran a mesura que s'acosta Sant Narcís. És igual si els concerts són una merda, si la retallada pressupostaria ha sigut d'un 30%,... Hi ha ganes de Fires, i això es nota a l'ambient.

Aquesta tarda he anat a fer una volta per la Devesa, ja que el cuquet que tinc dins la panxa necessitava veure-ho que ja les tenim aquí, per quedar-se tranquil. Els firaires estaven de feina fins als topes, muntant totes les atraccions i paradetes vàries a un ritme desenfrenat. I sorpresa!!! Hi ha atraccions noves!!!! Volia fer fotos, però m'he quedat sense bateria al mòbil, i només he pogut fotografiar la nova muntanya russa. També estan muntant l'escenari, i les barrakes ja estan a punt.

COMENÇA EL COMPTE ENRERE DEFINITIU!!!



la nova muntanya russa, situada darrere del Boomerang
(us situeu? sou molt freaks llavors!!)





Per escoltar (típic i tòpic, però sempre va bé):

festa major de LA TRINCA

tots som súpers!!!

Vaig a confessar el motiu pel qual (crec que) tinc mania a Barcelona i als barcelonins. I ho vaig a fer com a  súper 225.729 (tot i que quan vaig fer 14 anys em van fer fora del Club Súper 3, sens dubte una de les coses més traumàtiques de la meva vida). Tot i així em continuo sentint molt Super!!!

Però comencem pel principi...

Fa molts anys, quan encara hi havia en Petri, la Noti, la Nets, en Top, en Buf, en Flash, en Tomàtic i l'hiperdolent Megazero i la Ruïnosa, es va inventar la Festa dels Súpers, que era com la Meca per a tots els nens i nenes catalans. Però no van trobar cap millor dia per fer aquesta festa que els mateixos dies que a Girona estavem de festa major. Ma mare sempre deia que no anavem a Barcelona perquè a Girona eren Fires, i perquè amb tanta gent a l'estadi olímpic, tampoc haguéssim pogut fer res apart de cues. Però la veritat és que jo, després d'anar a veure l'espectacle infantil, les paradetes artesanals, o el que féssin a Girona, arribava a casa engegava la tele i m'empassava tota la Festa dels Súpers, que a aquella hora l'empalmaven amb l'Sputnik i passaven els concerts (recordo una vegada que la Ruïnosa li va dir al Gerard Quintana: "I perquè enlloc de dir-vos Sopa de Cabra no us dieu Sopa de Tortuga?"). Quins temps aquells... Sempre vaig tenir la sensació de que els de Barcelona ens tenien mania als de Girona, i per això feien la Festa dels Súpers en aquelles dates.

Aquest cap de setmana tornen a fer la Festa dels Súpers, i ara ja no coincideix amb les Fires de Girona, però ara tothom diu que ja no tinc edat per anar-hi. Quina merda!!!

A mi el Club Super 3 d'ara m'agrada molt!!! Recordo quan era petita, i el pitjor càstig d'estar malalt era estar-se tot el dematí tencat a casa i sense dibuixos animats. Ara que porto aquests horaris un pèl estranys i que em llevo a una hora que els nens ja són a escola, esmorzo mirant el Club Super 3. La gent de la meva quinta acostuma a rajar del nous Club Súper 3, però des que van canviar el logo de puntes afilades per aquest triangle més arrodonit, i des que van canviar uns personatges que ja no conectaven amb ningú per un Club Super 3 totalment renovat i amb molt bones cançons (res a veure amb "Qui s'enganxa a la rodanxa" i aquestes parides... les cançons del Super 3 d'ara, molen!) que m'ho torno a mirar. Només espero que tinguin un record per als primers Súpers de la història del Club, i posin alguna sèrie d'aquelles que s'emetien fa 15 anys. Sort del Doraemon...

Si heu arribat a llegir tota aquesta parrafada... és que sou uns nostàlgics xD

Per cert... Jo avui, des del meu sofà estant, també he fet un salt per salvar el planeta!!! :D

un principi i un final

Ja fa 4 anys d'aquella nit del 20 d'octubre de 2006, una nit marcada per la marxa de Pemi Fortuny que feia vint anys que feia de frontman dels Lax'n'busto. Aquella nit va ser d'emocions fortes: des de l'eufòria a la tristesa més amarga, passant també pel desconcert i la indignació. Qui m'havia de dir que aquell dia seria un dia molt important a la meva vida, i que aquesta importància poc tenia a veure amb en Pemi. Aquell dia era un final, però també un principi.

Aquella nit vaig creuar la mirada amb una noia, prima i baixeta, conectada a uns tubs d'oxigen i amb un munt de passes de backstage penjats al coll. El destí i les xarxes socials van fer que l'endemà ella em trobés al fotolog i em digués que se'n recordava de mi. Jo també me'n recordava d'ella, en el moment en que la vaig veure vaig pensar que deuria ser la filla d'algun dels Lax'n'busto perquè se la veia fan molt fan.

Va resultar que no era la filla de cap membre del grup, però si una fan molt fan de Lax'n'busto, però també de Gossos. I aquest va ser el pont que ens va unir. Dues illes separades per 60 quilòmetres però unides per la passió vers un grup de música. Aquest pont es va anar fent ferm a mesura que passaven els dies: el messenger treia fum, primer comportant-nos talment com a gruppies, però més endavant les converses ja atravessaven tots els àmbits. I sobretot, tots els límits. I també cada vegada que ens veiem, de concert, òbviament, es respirava aquest bon rotllo.

Varen anar passant els dies, els mesos els anys, jo anava a casa seu a dormir i ella a casa meu a banyar-se a la piscina, i les fotos s'acumulaven al fotolog i les anècdotes a la ment.

Però, de la mateixa manera que he començat explicant un final, també acabaré amb un final. Els finals no solen ser agradables ni arribar en el millor moment. El que no va faltar en aquest final que us vull explicar, va ser allò que ens havia unit, els Lax'n'busto, els Gossos, ni tampoc cap dels teus amics i companys de concert i festes vàries.






a Palafrugell, una nit d'aquelles nits d'estiu i de Gossos



 

Per escoltar...

 Ara de LAX'N'BUSTO

jo sóc de Ventdelplà

Si dic...

Teresa, Damià, Biel, Isona, Eloi, Alfons, Julià, Raquel, David, Martí, Jaume, Isabel, Manel, Esteve, Joan, Svetlana, Nicole, Cristina, Mònica, Rafa, Quim, Marcela, Ramiro, Ester, Fèlix, Fèlix petit, Roser, Raul, Benet, Monràs, Paco, Ruth, Angelica, Berta, Dora, Llibert, Lluc, Marc, Nuri, Jordi, Alba, Toni, Miquel, Genís, Alícia, Sergi, Roger, Clàudia, Gemma, Àlex, Elisabet, Tomàs, Tura, Enric, Gabriel, Clara, Dr. Rosselló, Thais, Lali, Mercè, Jonàs,... (i segur que me'n deixo alguns)...

Sereu uns quants que amb un somriure als llavis posareu cara a cadascun d'aquests noms, i recordareu moltes experiències viscudes per aquests personatges al llarg de més de 5 anys. Recordareu de ben segur, l'accident de cotxe que va deixar la Mònica en cadira de rodes; també l'accident d'en Fèlix; i l'atropellament d'en Rafa; recordareu com va morir en Damià, en Gustau i l'Alfons (aquesta darrera em va impactar bastant); recordareu el dia que en Julià va caure per un precipici un dia que plovia i es posava malalt; recordareu quan en Martí va patir una sobredosi el dia del seu aniversari; recordareu quan la Roser va ser captada per la secta i el segrest d'en Fèlix petit; recordareu la trama d'en Genís (una de les més impressionants de la sèrie); l'intent de suïcidi d'en Jaume i finalment l'agonia d'aquest en els últims episodis de la sèrie. Afortunadament, no només hi han desgràcies. Recordareu nombrosos enamoraments, casaments, naixements, festes d'aniversari; recordareu l'escena del llamàntol; recordareu en Paco lligant per Internet; recordareu la confusió dels números de les cases; recordareu la llista de somnis del Julià; recordareu el suposast homicidi a l'hotel; recordareu la gravació de la pelicula d'època; recordareu els extraterrestres de la Marcela; recordareu quan en Ramiro es va fer passar per propietari de Can Monràs; i el gol dedicat a en Jaume.

Però Ventdelplà no és només això. També són els records de quan va començar la sèrie, a principis de 2005 que feia poc que vivia a Vilablareix, amb aquella promoció de color salmó que vaig pensar “quina merda de sèrie” (i és que l'Emma Vilarasau mai m'ha agradat); són les hores de pati a l'institut comentant la jugada amb la meva amiga Alba Solés; és arribar més d'una hora tard amb els col·legues per anar a la festa major de Salt perquè em vaig quedar veient l'episodi de final de temporada (l'atropellament d'en Rafa); són missatges de mòbil amb la Cristina Marquès i la trucada el dia abans de fer la selectivitat: “Tu avui miraràs Ventdelplà o aniràs a dormir aviat?”; és la indignació després d'haver-me assabentat massa tard que després de la campanya “Que torni Ventdelplà!” es feia un acte a l'auditori de Girona; és trobar-me en Manel Estelrich a Pals després del bateig del meu cosí Aniol; és perdre'm un concert de Manel (i gratis) per quedar-me veient la sèrie (clar que aleshores no sabia que després m'agradarien tant); i per suposat totes les discussions (de bon rotllo) amb la gent pro-barça, quan treien Ventdelplà per fer el futbol (o el bàsquet).

Ventdelplà són molts anys, molts episodis, molts minuts davant la tele, moltes hores al sofà, tota la família arraulida sota la manta, moltes converses, molts àpats parlant d'això, moltes emocions a flor de pell, i un agraïment etern a tots els que m'han fet feliç un o dos dies a la setmana.

Ventdelplà és algo que espero no oblidar mai de la vida.

@²

Arrova al quadrat us semblarà estrany... De fet per mi també ho és, no ho havia vist mai de la vida, m'ho acabo d'inventar. Però abans de que intenteu treure resolucions matemàtiques, us he de dir que això només pretén ser la segona part de les reflexions iniciades l'altre dia (i titulades @), arran de l'espera d'un correu electrònic. Avui però, no parlaré únicament de correus electrònics sinó de la comunicació general, des d'un punt de vista molt personal i vivencial.

En primer lloc, he de dir-vos que sí, vaig rebre la contestació a aquell correu que us comentava. Em va sorprendre, sincerament. Li vaig tornar a contestar però ara la resposta ja no ho arribat. Ni tampoc cap trucada (i això que la persona en qüestió té el meu número de telèfon però jo no el seu, ja que em va dir que se l'havia canviat). Conclusió: No canteu victòria abans d'hora.

Ahir també em van passar un parell de coses sorprenents (potser no tant, però jo sempre tendeixo a exagerar les coses perquè siguin més emocionants). D'una banda, vaig descobrir que el correu tradicional encara existeix, i no només per les postals que envien els teus amics que estan de vacances, per fer-te enveja. Ahir vaig veure com la meva àvia rebia una carta manuscrita en un full de pauta de la seva cosina que viu a Figueres (a 50 kilòmetres o mitja hora de Girona en cotxe). Vaig pensar quants dies deuria fer que la senyora havia escrit allò. Com a mínim cinc. I vaig pensar que si jo vull dir-li alguna cosa a la meva cosina, entre que engego l'ordinador, obro el facebook, li escric el que vull al seu mur trigaré com a mínim i ho veu... probablement trigaré, com a mínim, 5 minuts. La diferència de temps és abismal, però i la il·lusió que deu fer rebre una carta manuscrita? Per altra banda, ahir també vaig rebre una trucada des d'un número desconegut. Ja us he dit que estic esperant una trucada, tanmateix un mail. Així que vaig fer una vot de l'emoció. A l'agafar-lo però, no era la persona esperada. Era una noia que em va dir:

- Hola, ja t'he enviat les mostres.

- No et sento bé, és que no tinc gaire cobertura.

- Deia que ja t'he enviat les proves que m'havies demanat.

(entre que se sentia malament, que no sabia qui era (potser algú a qui li havia enviat el currículum) només se'm va acudir dir:)

- Ah sí, d'acord, moltes gràcies.

Però va sonar poc convincent perquè la dona em va preguntar qui era i quan li vaig dir el meu nom, va penjar. De seguida vaig pensar que era una detectiu despistada que havia aconseguit proves d'una infidelitat, de corrupció o mostres d'un vessament tòxic, i enlloc de trucar a la persona que l'havia contractat em va trucar a mi. Qui sap...

I per acabar, no sé si seria una conclusió, però sí que és una cosa que he vist molt en els darrers dies: la paradoxa de la comunicació, o dit d'una altra manera, com la gent diu una cosa però en pensa fer una altra. Tres exemples verídics que m'han passat darrerament:

1)La persona que diu: “Em caus molt bé” però t'esborra del facebook.

2)La persona que diu: “A ver si hablamos esta semana” però no pensa trucar-te mai (i no tens el seu telèfon).

3)La persona que diu que vol quedar però et dóna 5mil excuses (la majoria d'elles surrealistes) per no haver de quedar.

I jo em pregunto: Tant difícil és dir la veritat? Tant difícil és dir les coses pel seu nom? Reflexionem-hi siusplau.

Per cert, no deixa d'anar lligat amb la comunicació, m'agradaria agraïr-vos les més de 1000 visites en un mes i mig. És increïble!!!!

el FENOMEN amics de les arts

Espero que estigueu passant un bon dia festiu, malgrat la pluja, deixant de banda la hispanitat o no de cadascú. Jo no estic aquí per parlar de política ni de patriotismes. Jo estic aqui per parlar de Els Amics de les Arts. En moltes ocasions en la curta vida d'aquest blog he fet esment a ells, però encara mai els havia dedicat un post sencer.

Avui en data 12 d'octubre, falten 40 dies pel meu últim concert dels Amics. Concretament serà a l'auditori de Girona. Us passaria l'enllaç perquè qui vulgui venir pugui comprar la seva entrada, ja que té pinta de que serà un concertàs d'aquells memorables, però resulta que ahir es van exhaurir totes les localitats. Amb 40 dies d'anticipació s'han venut les 1.200 entrades que hi havien. Brutal!!! Només cal dir que vaig comprar la meva entrada el dia 21 (feia 5 dies que s'havien posat en venta), i ja em vaig haver de quedar la fila 24, a dalt a l'amfiteatre perquè les dues platees es van vendre amb 2 dies.

Però aquí no s'acaba tot: Ahir tocaven a Ladisco Vig (de Gurb, curiosament). Vaig trucar a la tarda per reservar l'entrada telefònicament, però em van dir que no era permès, que obrien les taquilles a les 23h i que més val que hi anéssim aviat, per assegurar-nos el tiro. A les 23.07h passem per davant la discoteca (després de perdre'ns una mica) i vem veure aquesta imatge esfereïdora d'aquí sota.





"Hem vingut per res, segur que ens quedem sense entrada!!!" Gràcies a déu o a alguna força celestial (sinó no s'entén!!) varem poder entrar després de fer mitja hora de cua sota la pluja (sort que era un xim-xim d'aquell que no molesta gaire). I varem gaudir d'un esplèndid concert des de segona fila.

I és que els Amics de les Arts són un fenòmen de masses. Ahir una tia va pujar a l'escenari a fer el monòleg de "vermell o burdeus". I no era la única que se'l sabia de memòria (jo també!!!). No sé fins a quin punt hi ha improvització, i el groove que es van marcar el Ramon i l'Edu ahir estava totalment planificat. Això pot fer gràcia la primera vegada, però pot acabar cansant quan portes tres o quatre concerts. Jo en porto nou ja, però encara em fan gràcia els monòlegs (tot i que cada vegada són més curts!!!!).

Però com tot, sempre hi ha un perquè darrere d'aquestes coses. I és que uns tios que es presenten en societat com a AMICS de les arts perquè diuen que no són ni músics, ni actors, ni comediants, però en canvi ho fan tot i ho fan molt bé. No podia ser d'una altra manera, doncs, que omplin arreu on van i es passin hores i hores signant i repartint petons i abraçades a tothom que se'ls acosta.

I no crec que les seves cares de flipar en cada concert formi part del guió.