Coses de nens

Aquest estiu, de colònies a Vilopriu, sota un sol demolidor de finals de juliol, un nen de 5 anys em deia:

- Saps quin color és el meu preferit?
- El blau?
- No!!
- El verd?
- No!!
- No ho sé... Diga-me'l.
- El daurat!!
- Ala, que xulo!!!
- I saps què vull ser de gran?
- Què?
- Conductor d'avions.
- Ah, pilot!! Que guai no? I tindràs un avió?
- Sí!! Un avió daurat!!
- Em portaràs a fer una volta?
- Sí!!!

Ara que s'acosta Nadal, em fa pensar en lo guai que eren aquestes festes quan era petita, amb aquesta il·lusió desbordant dels nens quan tot sembla possible.

Anar a buscar molsa a Sant Daniel era una gran aventura, enfilar-se pels marges i arrencar-ne grans clapes (ara està prohibit, no?). I trobar trossos de suro per fer l'establia, i pedres per fer les muntanyes, i assecar el bruc per fer els caminets.

Ma mare que em deia: "M'he trobat el tió pel carrer i m'ha donat aquesta xocolatina per tu!!!" Després l'alimentava cada dia posant-li una poma sota la manta perquè em cagués molts regals.

I la il·lusió de veure els Reis Mags atravessant la meva ciutat... Dos mesos abans del 5 de gener, des de casa ja veiem llums sospitoses a la muntanya dels Àngels, eren els Reis que s'acostaven!!!

 

El dia que els Reis són els pares, el dia que el tió és un simple tronc de fusta (o, en el pitjor dels casos, una caixa de cartró), les festes de Nadal esdevenen únicament la gran festa del consumisme compulsiu. Quina merda!!

 

Per escoltar... Coses de nens (Els Amics de les Arts)



"No vol fer-se gran, tampoc demana tant..."