nadales II

Nadales per a tots els gustos, pasen y vean...


* * * * *
Pels més yankis
* * * * *






* * * * *
Pels de pagès
* * * * *






* * * * *
Pels que fan cagar el tió
* * * * *






* * * * *
Pels que els va la festa
* * * * *






* * * * *
Pels més freakis
* * * * *






* * * * *
Pels fans de La Oreja de Van Gogh
* * * * *






* * * * *
Pels fans del pare Noel
* * * * *






* * * * *
Pels més indignats
* * * * *






* * * * *
Pels més cabrejats
* * * * *






* * * * *
Pels més putejats... http://www.turpin.es/nadala.html
* * * * *



* * * * *
Pels més solidaris
* * * * *

Que acabeu de passar unes 

BONES FESTES!!!
i que tingueu una 
BONA ENTRADA D'ANY!!! 
(i si voleu veure el recull de nadales de l'any passat, el trobareu aquí)

Pessebre (volum 2.2.)

A fora ja era tot fosc, deurien ser quarts de dues de la matinada, quan de cop i volta una llum encegadora va enlluernar de punta a punta el que abans havia estat un ric país i ara no era més que un troç de terra qualsevol. No és que hagués explotat cap bomba enterrada en el desert, sinó que es va produir el miracle i va néixer un infant preciós. Li varen posar Salvador, Salva pels amics (perquè si li haguessin posat Jesús resulta que estaven plagiant una altra història).

Els pastorets que compartien la vetllada amb la parella recent arribada, van vessar als peus de l'infant tot el que duien dins del sarró: un trosset de formatge, un crostó de pa sec, una ampolla d'aigua, un pack d'ibuprofenos (que mai fan nosa) i una gameboy. Mentrestant arreu del país sortien milers (o milions!) de persones de sota de matolls, de l'interior de profundes coves a la muntanya, de cabanyes ruïnoses que havien construït amb les runes del que abans havien estat grans ciutats, per veure d'on provenia aquell fenomen lluminós que s'havia produït al cel; i de seguida es va crear una munió de persones que s'agrupaven pel camí, totes amb l'intenció d'anar a veure què era el que passava.

Abans que hi arribessin però, a l'entrada de l'hotel mig derruït on es trobaven Josep i Maria va aparèixer una furgoneta amb un rètol publicitari. Potser era la única furgoneta que havia sobreviscut a la guerra. Una noia jove que amagava els ulls darrere un enorme serrell i amb un somriure que brillava gairebé més que el que s'havia produït instants abans al cel d'aquell racó de món (no semblava pas que s'hagués adonat de la destrucció que havia arrasat totes les ciutats) va baixar de la furgoneta carregada amb una panera enorme que posava K-prabo. «Coi de rates, sempre pensant en fer negoci, sembla que no se'n adonin que els diners ja no serveixen per res!», pensava Josep. Però els dos recents pares van acceptar de bon grat tots els presents que els oferia la cadena de supermercats, almenys això els permetria sobreviure uns quants dies més. La furgoneta va marxar (potser en busca de nous nadons i de nous pares a qui entabanar) i aleshores van començar a arribar persones meravellades pel naixement miraculós que s'havia produït en circumstàncies tant nefastes. 

Però com en totes les històries, aquí també hi havien éssers malvats (molt pitjors que els amos del supermercat). No eren de color vermell ni pujaven de l'infern, sinó que eren éssers amb el cos gelat, el cor gelat, l'ànima gelada. Éssers que volien acabar amb el planeta i amb tots els seus habitants, acabar amb el poc que s'havia aguantat dret després de la devastació. Aquests éssers, milers de milions, de cossos rodons i deformes, es desplaçaven penosament tot fent saltirons fins al lloc on creien que hi hauria més gent per congelar eternament.

Així doncs, van arribar fins a les portes de l'hotel, però quan es disposaven a entrar-hi van començar a notar un fort dolor a la punta dels dits, que es va continuar estenent per les seves enormes banyes de gel, pel seu llarg nas de gel,... Es miraven els uns als altres confusos, intentant aguantar aquell intens dolor. De cop i volta a un dels monstres li va caure el braç i a un altre el cap. L'escalfor humana i l'amor que es respirava allà dins estaven desfent als monstres de glaç que ara intentaven fugir per tornar-se a refugiar als pics més allunyats i viure eternament incrustats als glaciars mil·lenaris. Però ara ja era massa tard, i d'ells només en quedaven una gran bassa d'on els bous bevien, mentre tota la gent reunida allà feien un gran banquet amb el menjar que havia dut la dona del serrell llarg. 

FI.

Pessebre (volum 2.1)

Després de la III Guerra Mundial, la Guerra de l'Aigua on els països més poderosos es disputaven el monopoli dels manantials d'aigua per fer-se més i més rics encara en temps de sequera, la Terra semblava un altre planeta, un planeta desèrtic. Muntanyes de runa s'apilaven als llocs on abans hi havien hagut luxoses zones d'oci on gastar-s'hi allò que aleshores era tant valuós i que ara no servia per res: els diners.

La poca gent que havia sobreviscut a la Guerra més violenta de tots els temps, vagava perduda en busca d'un raconet on poder passar la nit ara que el sol s'amagava darrere les muntanyes que restaven impassibles al kaos dels últims temps. Entre aquesta gent, s'hi trobava un home anomenat Josep, un humil treballador d'una cadena de muntatge d'avions de guerra; i al seu costat, Maria, una jove teleoperadora que mai havia tingut la sort d'anar a escola. S'havien conegut de casualitat, una nit en una bar de mala mort on ofegaven les penes amb litres d'alcohol. S'hi trobaven sovint i comentaven les seves penúries tot compartint un platet de pistatxos transgènics cortesia de l'amo del bar, ja que eren clients habituals. Ara, però, la penúria era molt més gran: calia trobar un lloc arrecerat abans que caigués la nit i els esperits del fred sortissin en busca de noves víctimes.

Caminaven depressa, i gairebé muts. A tot això calia sumar-li un nou entrebanc: el consum massiu d'aliments en mal estat (transgènics, era tot el que quedava d'ençà de l'encariment dels aliments 2 segles enrere) i la constant inhalació dels aires contaminats d'un planeta massa maltractat al llarg dels darrers anys, havien modificat geneticament el cos de la verge Maria que ara resultava miraculosament embarassada. En Josep i la Maria només eren coneguts, fins i tot potser amics, però la cosa no havia anat mai més enllà. Ara, però, només es tenien l'un a l'altre (feia setmanes que no veien ni un ésser viu, encara menys éssers humans) i varen decidir tirar endavant amb la criatura. D'un engendrament tant estrany se'n podien esperar qualsevol cosa: potser naixeria un monstre o potser un marcià de pell verda. Tanmateix, però, podria néixer un nadó de pell blanca i suau, el primer humà de la III era. Un salvador que havia de canviar el món.

Després de moltes hores caminant, van divisar a la llunyania la silueta d'un edifici que s'havia aguantat dret. Encara mantenia un rètol de llums florescents (que ja no feien llum, òbviament) que posava “HOTEL”. Van entrar al hall; semblava prou espaiós com per poder-hi estar ben còmodes. La sorpresa se la varen endur quan van veure que haurien de passar la nit amb un ramat de bous que jeien i remugaven al terra encatifat de l'hotel. També varen veure un parell de nois joves, d'uns 14 anys, que estaven endormiscats als sofàs de l'hotel que restaven aliens a tota la destrucció que hi havia hagut al planeta. La parella recent arribada es va ajeure darrere el taulell, per esta més arrecerats del vent gelat que entrava pel forat on abans hi havia hagut una porta. 

                    

(continuarà.....)

Caçadors de bolets

Manual del bon boletaire (o almenys aparentar-ho):

1. Mai es diu l'ubicació exacte dels bolets (no fos cas que en vingui un de llest i te'ls robi). Si vas de modernillo, pots guardar les coordenades en un GPS (però al tanto no el perdeu...)

2. No oblidar-te mai del cistell (les bosses de plàstic et poden fer semblar un total inepte (tot i que les duguis plenes de bolets!))

3. Si trobes algú al bosc, amagar el cistell, per:

- Si el tens buit, no fer el ridícul.

- Si el tens ple, que la persona en qüestió no sigui llesta i vagi al mateix lloc d'on vens i es quedi amb els que no has trobat.

4. No et deixis enganyar per les peles de mandarina!! És curiós però enmig del bosc se solen trobar peles de mandarina (no sé si és la mateixa persona, o és una tàctica extesa). El que tot bon boletaire ha de saber és que és un vell truc per despistar els novells fent-los creure que abans ja ha passat algú per allà. Quantes més peles de mandarina, més bolets!!!

5. No cridis. Sé que trobar un bolet pot  produir una excitació màxima, però queda molt PIXAPÍ cridar enmig del bosc. Només es pot cridar en cas de trobar alguna mena de bitxo, insecte, amfibi, o altres coses no complaents que es poden trobar pel bosc. 

CONTINUARÀ... (quan tingui més idees o experiència... o les dues coses)

_______________________

Pels que ni amb aquest excel·lent manual us en sortiu, sempre us quedarà jugar a l'e-boletaire...  

http://www.tocatsdelbolet.com/

_________________________________

I per acabar, us deixo amb un recull dels meus bolets... ei, i dels de debó, no dels virtuals!!!

27 de novembre de 2011

4 de desembre de 2011

11 de desembre de 2011

happy xmas!!!

Ja fa unes setmanes que aquesta frase ens acompanya en el dia a dia de les nostres vides atrafegades. Així, en anglès, que queda més cool i incita més a la compra desenfrenada de regals. Aparadors engalanats per a l'ocasió ens anuncien la imminent arribada de les festes nadalenques. Queda guai i de persona culta i amb senderi que no es deixa endur per la febre consumista d'aquests dies, dir que no t'agrada el Nadal. Ho sento amics, sé que no us ho esperaveu això de mi... però a mi sí que m'agrada!!!

M'agradava de petita, aquell diumenge assolellat passejant per la vall de Sant Daniel, recollint pedres, escorces de suro i molsa (que ara està prohibit collir-la, però no patiu perquè en podreu trobar a la vostra botiga de xinos de confiança al mòdic preu de 1.50€ i sense haver-vos d'enfangar), per fer un pessebre de mides extraordinàries que ocupava tot el moble del menjador, arraconant gerros, marcs de fotos i altres objectes de la llar totalment prescindibles. M'agradava i m'agrada decorar l'arbre de nadal (encara que sigui de plàstic, dels xinos també), amb llumets (dels xinos, també), pelusilla d'aquella daurada (que no sé quin és el nom tècnic) d'estètica dubtosa, i boles de plàstic combinades amb boles de vidre, totes de diferents tamanys òbviament, que són les supervivents de tants nadals.

M'agrada la felicitat nadalenca, encara que sigui efímera; m'agrada que la gent es feliciti per aquestes dates, encara que sigui per quedar bé; m'agraden els torrons, encara que m'embafen; m'agrada fullejar catàlegs de joguets, encara que ja no tinc edat; m'agrada que les decoracions amb bombetes de leds m'enceguin, encara que no em deixin veure les estrelles; m'agrada que m'eixordin amb discos de nadales en mode replay; (com més panderetes sonen, més m'agraden); m'agrada la màgia d'aquests dies, encara que tot sigui una puta farsa. 

Ja ho deia en Lennon (un senyor de qui ahir tothom se'n recordava): Happy Xmas (war is over)... encara que sigui mentida.

des del Monte Igueldo

Varem veure un cartell que anunciava que accedir-hi amb vehicle costava 1.80€, així que varem aparcar la furgoneta i varem fer els 50 metres restants de suau pendent a peu. Un cop al capdamunt de la muntanya, només el fil musical del restaurant i una cabra que belava amagada darrere d'uns matolls, trencaven el silenci d'aquell lloc tant màgic. Passejàvem enmig d'un munt d'atraccions, tan antigues, tan aturades pel pas del temps,... que de ben segur si hi haguéssim pujat, hauriem pogut tornar potser 50 anys enrere. 

I ens vem asseure en un banc i varem quedar bocabadats davant el majestuós paisatge que teniem davant dels nostres nassos. Aquella aigua planera que feia de mirall d'un cel que havia sigut tan blau i ara era ja taronja il·luminat per un sol que començava a davallar, esquitxada només per una illa en forma de tortuga i per un banyista intrèpid. 

Encara que guardi per sempre més aquell paisatge en una foto dins d'un àlbum que d'aquí a uns anys restarà abandonat dins d'un armari que farà olor de naftalina, ni de bon tros podrà plasmar totes les sensacions que vaig experimentar en aquell moment. El món sota els meus peus. Era per aixecar-se i dir BRAVO!!! Efímera felicitat....

la meva millor amiga

Sempre hi és.

Esperant-me darrera la porta.
Incondicional.
A qualsevol hora.
Tant si fa bon dia com si fa mal temps.
 Sempre disposada a aguantar-me,
a escoltar-me (tot i que és de poques paraules...);
a donar-me l'escalfor.
M'ajuda a despertar-me,
però també m'acompanya abans d'anar a dormir.











És ella.
La meva amiga, LA DUTXA.        

         

3 anys després (i encara no sé per a què serveix)

Un dia com avui de l'any 2008 vaig obrir el meu compte de Facebook. Ja ho veieu, me'n recordo perfectament, va ser un dia important de la meva vida. Me'l vaig fer perquè tothom en parlava, tothom en tenia, però ningú sabia explicar-me el que era.

L'estiu abans, una amiga em parlava entre cucurutxos i orxates sobre el facebook. "Carallibre? Quin nom més cutre..." responia jo, incrèdula, mentre ella em cantava les mil meravelles d'aquest nou invent: "Molt millor que el fotolog, i amb moltes aplicacions". 

Sincerament no li vaig fer cas, i continuava centrada amb el fotolog. Aquell meravellós invent on la gent hi penjava una foto del pícnic familiar o del dia a la platja amb els amics o del concert del seu grup preferit mentre ho explicaven a continuació i a sota els amics hi podien dir la seva. Era bonic compartir experiències que quedaven ordenades de forma cronològica i que encara ara fa il·lusió clicar un dia qualsevol d'un any qualsevol i recordar què vas fer. Aquell invent que aglutinava tanta gent i alguns fins i tot pagaven per poder penjar més d'una foto al dia. Que lluny queda aquella època daurada, malauradament ja fa anys que agonitza. De fet, mancada d'aquest espai personal i poc efímer, vaig decantar-me per obrir aquest bloc.

Més endavant, en varies ocasions (totes elles fallides), van intentar convènce'm del Facebook, encara que relament ningú sabia explicar-me què era ni perquè servia. El que realment em va fer replantejar-ho va ser una nit de concert quan una bona amiga m'explicava que aquella mateixa tarda havia parlat amb el baixista de Gossos per un xat que hi havia al Facebook. Vaig obrir els ulls com dues taronges, i més quan vaig sentir que ell mateix li deia a una fan que li sonava la seva cara del Facebook. Jo ja flipava, i només em va caldre una tarda d'avorriment màxim fent un treball sobre l'alteritat (que francament, només recordo que vaig treure una molt bona nota, però no recordo ni què vol dir aquest concepte ja), per teclejar Facebook al Google. Registrar-s'hi va ser un tres i no res, i vaig al·lucinar quan em va sortir una pantalleta amb "Gent que potser coneixes": la primera persona era aquell baixista. Màgia!!! 

Ara, 3 anys després, encara no entenc l'èxit d'aquesta xarxa social. Tot és tan efímer que 3 minuts després de publicar alguna cosa ja ha desaparegut. Mentrestant, l'amiga que em venia tant bé el Facebook ha tencat el mur i es dedica únicament a tafanejar els dels altres. I mentrestant, el baixista del que us parlava, amb prou feines publica res i, per suposat, té el xat desconnectat. 

Ara, 3 anys després, m'he encandilat del Twitter. És la nova eina de comunicació: periodistes, artistes i polítics l'utilitzen per llençar breus missatges als seus seguidors. Crec que me'n faré un. En el fons, no són més que ganes d'estar exposats a l'aparador d'Internet, que ens mirin, que ens llegeixin. Com la gent que es posen darrere el periodista per tal de sortir a la tele. Encara que no tinguin cap aportació important a fer. Com jo quan escric en aquest bloc que a vegades em plantejo si algú realment se'l llegeix. 

Reflexions abans del dia de reflexió

Demà és dia de reflexió, però com que sé que molts de vosaltres us la suarà reflexionar (ei, a mi també... els dissabtes no reflexiono, els dissabtes només descanso). O sigui que us deixo una imatge que circula per internet de fa uns dies, per si encara no teniu clar què heu de fer... Ah!! I no us vull colar propaganda electoral, però el partit Escons en blanc, feu-hi una ullada... almenys no diuen mentides!!!

Tot i que, voteu el que voteu, sempre estarem igual...

prohibicions i interessos

NOTA!! (pels més puritans): No estic fent apologia de l'alcoholisme, estic queixant-me de lleis absurdes. 

Fa uns dies llegia la notícia de que a Girona es multarà per fer "botelló" (el català correcte passa'l). El botelló consisteix en un acte social on un grup de persones es reuneixen per consumir begudes alcohòliques a la via pública. Com el que es fa en un bar de copes d'aquests que a l'estiu treuen taules a fora (i també a l'hivern, pels fumadors), o a les barraques de tantes festes majors. Les conseqüències són les mateixes: gent que no se sap controlar i la lia, o soroll fins a altes hores de la matinada. Però no, els bars no els tencaran.

Si el problema és que els menors beuen (que per cert: jo quina culpa en tinc?): en primer lloc, que se'n responsabilitzin els pares no l'Ajuntament; en segon lloc, qui no ha vist un adolescent bevent alcohol en algun bar?; i en tercer lloc: feta la llei, feta la trampa; i sinó faran botellón a un altre lloc o casa d'algú.

A ningú se li escapa que darrere d'aquesta llei hi ha interessos de molts locals d'oci nocturn que es veuen afectats per aquesta pràctica del botelló. A aquest pas, aviat prohibiran veure fanta de taronja del Mercadona (que per cert, és molt dolenta!) enmig del carrer...

la llosa del temps

Feia dos mesos que passejant pels carrers de Girona al vespre, quan ja fosquejava, deiem que feia "olor de Fires" (un concepte que només els gironins captem i entenem). Feia setmanes que planejàvem les sortides de Fires (fins i tot feiem "sopars-reunió" previs, perquè no se'ns escapés cap detall). Feia dies que dormia malament pensant en la imminent arribada de les Fires. I és que són tants i tant bons els records que tinc de les Fires dels darrers 23 anys, que és impossible emocionar-se quan arriben aquestes dates.

Però després et cau la llosa del temps al cim. El temps meteorològic, la pluja ens ha arruïnat la majoria dels dies (tot i que el concert de Gossos estampat de paraigües va ser xulo!). I el temps cronològic. Aquest fa més mal a llarg plaç. Et va rossegant per dins cada cop que te n'adones que hi ha coses que ja no pots fer. Que et mareges pujant a les atraccions, o que amb 2 cubates l'endemà tens ressaca. Que els teus amics ja no aguanten fins les 5 de la matinada de festa (potser ni tant sols tu), que ningú s'enganxa gomets a la cara, i que al bus nocturn t'hi trobes nens que havies tingut al casal no fa pas tants anys.

La llosa del temps cau inexorablement sobre tots nosaltres, i per molt que intentis evitar-ho sempre hi ha algú que és allà per dir-te que t'has fet gran.

Aquest vespre, m'he creuat amb el Ratón vacilón con Gato comilón.
Se l'enduien ja fins l'any que ve, m'ha fet una pena...

____________________________

Aquest any el temps (climatològic) ens ha fet mal i no hem pogut gaudir com ens hauria agradat de les Fires, però unes bones fotos ens faran recordar els bons moments. Us deixo un parell de galeries:

http://firesdegirona.weebly.com/reportatge-j-renart.html

http://www.pedresdegirona.cat/fires_2011_index.htm

la banda sonora de les Fires

Acabo de gastar 3 euros i migs i posteriorment he fet una cua de 10 minuts. Finalment un gitano de 14 anys em recull el tiquet i em deixa pujar a l'atracció en qüestió. Posem que és el Boomerang (la meva atracció preferida, aquell xute d'adrenalida, aquells nervis, les cames que tremolen, aquell pressió al pit, aquell moment de pensar que "'d'aquesta no te'n surts!"...)

Després de saltar amunt i enfonsar el cul en aquell seient estrany, i de quedar-te immobilitzat amb aquell aparell que t'envolta el cos, que et prem el pit, és aquell moment tant íntim de resar un pare nostre, d'encomanar-te a algun déu estrany, o simplement de deixar la ment en blanc. Ja no hi ha marxa enrere. El terra s'enfonsa sota els teus peus que pengen,  i el pèndol comença a bascular lentament, però a un ritme in crescendo. La pressió del vent a la cara, la velocitat i el vertigen, els crits dels altres passatgers masoquistes i veure fugaçment els amics assenyats sota els arbres de la devesa esperant-te.



Tot això mola, i més si va acompanyat d'aquella música patxangera que només sona bé i es pot escoltar sense haver de saltar per la finestra, quan estàs a punt de viure totes aquestes sensacions. Fa ambient i potencia aquells nervis previs a que comenci tota la moguda (i mai millor dit). Però d'uns anys cap aquí, una política estranya de l'Ajuntament de Girona, que no sé si obliga o beneficia, als firaires a posar música en català (ei, i sabeu que jo sóc la primera a escoltar música feta al nostre país!). Estar apunt de viure una experiència com la citada abans, amb Manel de fons, o encara pitjor amb "Qui s'enganxa a la rodanxa"... No mola. 

Ara que no tenim fanal...

Fa unes setmanes es va retirar el famós fanal de la plaça del Vi. La seva existència ha sigut curta però intensa, recordo la polseguera que va aixecar quan es va instal·lar just davant de l'Ajuntament. Aquell fanal que molestava tant a l'hora de fer actes a la plaça sobretot per Fires, aquell fanal que no s'avenia amb l'estètica del barri vell de Girona. Aquell fanal que havia esdevingut un símbol de l'anterior govern de l'Anna Pagans i el nou govern s'ha afanyat a retirar. Jo, què voleu que us digui, ja m'hi havia acostumat, i fins i tot m'agradava aquell tros de ferro allà al mig palplantat. Recordo algunes quedades d'adolescència a la farola de la Plaça del Vi (gairebé tant mítiques com les quedades a la farola de la Copa per Fires de Girona).

I parlant de les Fires de Girona, ja queda menys. 10 dies de compte enrere pels 10 dies més intensos de la ciutat (amb permís del Temps de flors). El típic compte enrere cap a uns dies més que idealitzats i que cada any van a menys. Deu ser l'edat. Ara que ja no tenim fanal a la plaça de l'Ajuntament i que podem gaudir de la façana de l'edifici consistorial del s. XIX, jo crec que se'n podria treure'n més partit. A Barcelona, d'això en saben....



Ja tenim pregoner, i sobretot ja tenim cartell (aquest any, genial!!!). Ara que no tenim fanal, cal fer esment, també, a les fortes retallades que any rere any estan patint les Fires (i de retruc els gironins). És patètic, en 2 anys han retallat el 50% de pressupost.

Fa calor...

Deixant de banda la festivitat que podieu (o no) celebrar el 12 d'octubre, recordo que, remuntant-me anys enrere, en la meva infantesa era un dia important. Suposo que per a molts de vosaltres també, era el primer dia festiu des de que havia començat el curs. Amb una mica de sort era pont i hi havia 4 dies seguits de vacances!!! Era un dia assenyalat per aprofitar que encara no feia massa fred per anar a donar volts amb bicicleta o encara millor: anar a caçar els primers bolets de la temporada. Eren dies de començar a estrenar jerseis i pantalons de vellut (els abrics fins per fires, encara no!). 

Ahir, però, feia calor.

Ni abrics, ni jerseis, ni pantalons de vellut. Mànigues curtes i xancletes. Vaig ser al Port de la Selva gaudint d'un entorn meravellós, però al mateix temps indignada per haver deixat el banyador a casa. Però encara és més indignant tenir roba d'abric per estrenar i que fagi aquesta calor tant aplastant. Vaig passar una tarda canviant l'armari, plegant samarretes d'estiu i desant-les als calaixos; i treient jerseis i penjant-los més o menys cromàticament a l'armari. Mai havia tingut tantes ganes que vingués la fred. 

"Feina feta no fa destorb", diuen...

Jo vull ser Antònia Font

Jo vull ser Antònia Font. Em compraré un escafandre blau elèctric, buscare feina en un combo patxanguero i viuré en un hotel de la costa. Voltaré amb taxi per l'illa de tots els mecanismes del talent, i moriré d'alegria després d'enamorar-me d'una astronauta russa. Seré un robot en un iglú amb el batiscafo aparcat a la porta. 

Vull ser Antònia Font i cantar en català a l'espai sideral cançons galàctiques amb un guitarra de cel·lofana i un Casiotone amb antena quatribòlica. Saltar entre els turistes que surten de la Drogueria Esperança amb un cucurutxo de galeta al cap cridant WA YEAH! Enregistrar discos estereofònics i sortir en un videoclip rosa-magenta cantant d'esquena a la càmara amb un micro de plàstic a la mà. 

Antònia Font menjant ensaïmades rellenes i bevent un vasito de xocolata desfeta a l'aquari de la més alta mar lul·liana, amb l'acompanyament d'una orquestra de núvols entrefilats. Antònia al Registre Civil Boletaire dels Demàs i dels Avuis, afinant amb el dit el contrabaix manual i el charles de pedal. Pinces a les orelles, cintes mètriques, ocellets esgarriats, ràdio supersònica, emoció domèstica i vida universal en un romanço estrellat, com un miracle de llum interior. Una exaltació continua i gens romàntica de l'"ara és el moment".

La Font de la felicitat. Armando Rampas! Partim cap al buit, cap al tot, amb els motors explosionant, disparats a la glòria, de minut en minut, fins a assolir el més irrepetible i fugicer dels espatagalls solfístics, interpretatístics i vesísitics.

- JAUME SISA, CANTAUTOR GALÀCTIC -

AQUESTA NIT ME'N VAIG DE CONCERT A L'AUDITORI DE GIRONA!!!! 

_____________________

Posts relacionats: http://deixamdirunacosa.blogspot.com/2011/06/antonia-font.html

Sopa de Cabra (IV): I el proper, on?

Barcelona: Feia impressió veure les prop de 18.000 persones
omplien de gom a gom el Palau Sant Jordi durant 3 nits consecutives
(a la foto, tot just s'estava emplenant!!!)

Girona: Després de ser al St. Jordi., el pavelló de Fontajau
em semblava minúscul, però hi varen cabre prop de 6000 persones
que van omplir-lo fins la bandera durant dues nits seguides.

Barcelona: Un esenari increïble, que varem gaudir des de lluny
(però hauria pogut ser molt pitjor si no haguéssim provat de moure'ns
del nostre lloc a la grada 300 = grada sènior)

Girona: L'escenari era molt més sobri i petit, tot molt més familiar;
però ells també eren més aprop del públic.

Barcelona: La tornada a casa va ser llarga i els cotxes s'aglomeraven
tot baixant de Montjuïc.

Girona: La ciutat que ja es col·lapsa en general en hores puntes,
a les 8 del vespre era impossible de travessar. La tornada no va ser
tant dura, però mai havia fet cua a la 1 de la matinada per arribar a casa.

A aquestes alçades, ja són pocs els il·lusos que encara creuen que els Sopa han fet una única gira commemorativa. A aquestes alçades ja són pocs els que no estan indignats o emprenyats per la "gran estafa". Això d'anunciar els concerts amb comptagotes els ha funcionat. Bona estratègia!! Encara fa pocs mesos negaven rotundament després dels concerts de Girona, ara en Quintana escrivia:

PODRÉ TORNAR ENRERE... quan sigui massa tard... quan sigui massa lluny". Encara sóc a l'accés de l'escenari. Quan soni aquesta cançó s'acabarà el concert. No crec que tornem a sentir el buit de fa 10 anys després de l'últim Razzmatazz. Allò era un comiat ple de "mai més". Això ha estat una altra cosa. Davant les preguntes sobre la continuïtat del grup vam decidir callar i dir que "no tocava". No volíem mirar més enllà del concert final a Girona, o sigui, el d'avui. No tinc pensaments, només sensacions. Totes bones i intenses. Amb el millor públic que haguéssim pogut imaginar. El vertigen enganxa, i el rock és vertigen. "Bona nit, malparits!

Però a mi el que realment m'ha indignat és que vaig comprar entrada pel primer i últim concert. Sóc així de maniàtica i em feia il·lusió. Al primer hi vaig ser... bé!! Però un cop esgotades les entrades del concert de Girona (i com era d'esperar) va sortir un nou concert a la ciutat. No passa res, ja no ve d'un més... Però van i el posen l'últim. Els Amics de les Arts quan van acabar la gira, van fer el 2n concert abans del primer, perquè els que van espavilar-se per tenir entrada pel darrer concert poguessin tenir aquest privilegi. Jo, en aquest cas, em vaig espavilar per tenir entrada pel darrer concert de Sopa (per un cop que m'espavilo!!), però en aquesta ocasió van ser els despistats, els de última hora, els que no van haver de marxar 5 minuts de la feina per fer les gestions per comprar l'entrada el dia que sortia (no fos cas que ens quedéssim sense...), els que van gaudir de l'últim concert: un concert més llarg i més emotiu que el del dia abans... i al mateix preu!!!

____________________________

Per si no teniu feina...

Sopa de Cabra (3 de març de 2011) 

Sopa de Cabra (II): Crònica d'una compra desesperada (5 de març de 2011)

Sopa de Cabra (III): Instants del temps (9 de setembre de 2011)

Un somni fet realitat

Es van apagar els llums i van sortir ells. Sí, els Billie the Vision & the Dancers, aquells que fa 4 mesos ningú sabia qui eren i que ara estan en boca de tothom, especialment a la meva. Ni ells ni ningú es podrien haver imaginat que en quatre mesos haurien arrassat en un país tant llunyà al seu com és Espanya.

Van aparèixer dalt del gran escenari (a Barcelona tot ho fan molt gran) tot un seguit de personatges més o menys curiosos, que semblaven sortits d'un conte infantil. Però el rei és ell, en Lars Lindsquit, el veritable crack dels Billie the Vision, amb una samarreta de lentejuelas amb l'escut del Barça. I va començar l'espectacle... Groovy!!! Quina canya, tot el món a ballar!!! Seguidament My love, que en directe sona tant bé com en el disc. Es van anar succeïnt cançons i cançons, fins que a mig concert, ens van pillar com desprevinguts, i van començar a cantar (més lenta que la original), la famossíssima tornada d'un anunci de cervesa: "Tonight, tonight, tonight, tonight I wanna be with you tonight"... Quan el públic (no sé quants milers de persones hi havien, però eren bastants) estava completament embogit, van començar pel principi: "I kissed you goodbye at the airport...". Va ser un dels moments més al·lucinants de la meva vida, no puc negar-ho, i se'm va escapar alguna llagrimeta de l'emoció continguda fins aleshores. Va ser com fer realitat un somni, una cosa que l'havia imaginat tantes vegades, ho estava visquent en aquell moment en directe. Van continuar amb Absolutely salutely... la meva preferida!!!! Això ja va ser brutal!!! Van anar caient temes, no els recordo tots: Good and bad, Someday, somehow, A man from Argentina,... Fins que van arribar a I saw you on tv, entre crits de "Visca el barça!" i gestos en forma de cor, i aleshores van marxar. Però van tornar, van fer un bis!!! Lo fàcil hauria set tornar a fer Summercat per ficar-se el públic definitivament a la butxaca, però van sorprendre'ns a tots amb Vamos a besarnos, on el públic va acabar corejant la tornada. Va ser només una hora de concert, però va ser una de les millors hores de la meva vida. Sense cap mena de dubte!!!

AWESOME!!!

___________________________________
extret de: http://www.fotolog.com/thiona/55079989

Dilemes no ètics ni morals

Si espereu que la meva recent infreqüència a l'hora d'escriure al bloc repercuteixi en major qualitat dels pocs articles que escric, aneu errats. Podeu tencar aquesta pestanya (d'internet, no que acluqueu un ull), si teniu coses més importants amb què perdre el temps (com per exemple fer "wohooo" al SimSocial (per cert un dia escriuré sobre aquest joc tant patètic... Feu-m'hi pensar!)). El que passa és que últimament tinc coses més importants en què perdre el temps (això és algo que sempre queda interessant de dir (encara que no sigui veritat)). 

Bé, anem al gra... Avui volia exposar-vos un dilema que fa dies que tinc, que no em deixa dormir a les nits ni tampoc de dia, i que m'angoixa fins a tal punt que hi ha dies en que no puc pensar en res més... Al loro, que ve el dilema!!!

DIVENDRES QUE VE NO SÉ SI ANAR AL CONCERT DE GOSSOS A BARCELONA!!!!!!

És estrany no tenir ganes de veure el teu grup preferit. Bé, de fet de ganes sí que en tinc, i moltes!!! Però és que un concert de festa major sempre és un pal (ja queden lluny aquells anys en que qualsevol lloc anava bé si els Gossos hi eren!). Cada vegada sóc més amant dels concerts de pagament: tot i que aparentment no hi ha relació, l'experiència em diu que si pagues gaudeixes més del concert. I no pels diners invertits, sinó perquè normalment solen ser concerts menys massificats, amb un tracte més directe entre artista i públic i això acostuma a fer que les coses flueixin millor. Els concerts de festa major (i més si són gratuïts), s'omplen de gent amb poques ganes d'escoltar música i moltes ganes de beure alcohol. Potser tot plegat canviaria si el concert fos a les 5 de la tarda. Potser llavors hi haurien pares que hi durien els seus fills perquè n'estan farts d'aguantar-los a casa, i llavors els hauriem d'aguantar entre tots. Potser no és tant bona idea... Sigui com sigui, totes aquestes objeccions em serien supèrflues tinguent en compte que fa 2 mesos i mig que no veig al meu grup preferit. Però és que el proper concert de Gossos és important... En celebraré 50, i vull que sigui especial. I tots aquests motius exposats més amunt em semblen prous motius per esperar a veure'ls algun altre dia que fagin un concert més digne. A favor, que l'endemà del concert, farà 7 anys  que els vaig veure per primera vegada. No ho quadrem, però casi casi, i ja se sap que a mi m'agrada que les dates quadrin, queda tot molt més bonic.

Ja ho veieu gran dilema no ètic ni moral.
Poca feina.

Sopa de Cabra (III): Instants del temps

Passat

Sopa de Cabra són els guateques que feiem els estius de la meva infància a ca la meva àvia amb el disc "La Roda" sonant de fons. Sopa de Cabra és aquell pòster de la revista dels Súpers de l'any 1998 que encara conservo com un tresor. Sopa de Cabra és aquell curs de guitarra que vaig fer quan tenia 10 anys a l'escola, i davant de la meva insistència, la professora va cedir a ensenyar-nos a tocar un tema dels Sopa: "Tot queda igual".  Sopa de Cabra és aquella notícia per TV3 un migdia de desembre de l'any 2000, enunciant que feien una "parada indefinida" (mai oblidaré aquesta expressió!). Sopa de Cabra és aquell emotiu pregó que va fer tremolar la Plaça del Vi l'any 2001 i en Quintana convidant a cantar a l'alcalde d'aleshores (Quim Nadal). Sopa de Cabra és aquell 3 de novembre de 2001 a barrakes de Girona que recordo com si fos ahir: aquella noia que plorava, aquells borratxos, en Josep Thió tant a la vora, els meus pares flanquejant-nos al meu germà i a mi per no morir aixafats en un dels concerts més multitudinaris que recordo a la Copa, la gent enfilada sobre els lavabos,... Sopa de Cabra són aquells 3 darrers concerts a Razzmatazz i el bombardeig de notícies. I la ràbia per no haver-hi pogut anar.

Fira del Disc de Girona (2003) amb en Cuco...
vaya flipada i vaya pintes!!!

Aquell estiu del 2002 llegint-me la seva biografia (el llibre més gruixut que he llegit mai, que feia una olor especial que sempre més recordaré), que uns mesos després em van signar ja com a ex-sopes a la Fira del Disc de Girona. Aquell dia quan vaig tenir en Gerard Quintana davant meu no se'm va acudir res més que dir-li "Xoca-la!". No us enganyo si us dic que no em vaig rentar la mà durant uns quants dies!!! Els meus 15 anys, al Corte Inglés de Girona anant a recollir un autògraf d'en Quintana i el "Ben Endins" nou de trinca sonant al discman.  DVDs, reedicions de discos, un suposat retorn l'any 2006, i un disc d'homenatge. Ja fa 5 anys escrivia al fotolog que feia 5 anys que havien plegat els Sopa.



Futur


El futur es va començar a escriure aquell dia que va sorgir el rumor d'un suposat retorn dels Sopa. Aquesta vegada semblava que anava en sèriu. Hi havia cartells per Girona. I va sorgir la notícia. I el concert. I la bogeria per comprar les entrades. I la resta de concerts. I les especulacions. I les crítiques. Mai plou a gust de tothom. El futur eren 6 mesos per davant de nerviosisme, d'il·lusió, de tornar a escoltar discos que estaven en una lleixa des de feia anys,... I el futur també és la incògnita que s'amaga darrera aquell 1 d'octubre després del darrer concert de la banda a Girona.  Em fa il·lusió pensar que el dia 30 els tornaré a veure (i per tant la tornada a la realitat no serà una patacada tant forta). Però em fa por pensar (com ja deixen entreveure alguns diaris) que és molt possible que si han allargat aquest "concert únic", també es pugui allargar en una gira (o més d'una) i fins i tot en un possible nou disc. Part de la màgia d'aquest retorn és tornar a reviure moments de fa 10 anys, tornar a sentir com fa 10 anys, tornar-nos a emocionar com aleshores. Noves cançons, noves gires,... tot això pot espatllar (o no) els records que tant gratament guardem dins nostre. I el fet de veure'ls cada cap de setmana en una festa major diferent també farà que deixin de ser aquells ídols de la nostre joventut (la meva infància), per ser un grup més d'aquells que ja fa mandra veure'ls.



Present


Però avui és el dia tant esperat. No us enganyo ni exagero si dic que fa 3 nits que em costa dormir (i no és per la calor, que ja no en fa!!). Avui serà el dia en que es fondran passat i present. En el futur no hi vull pensar.



Sopa de Cabra - Capítol 1 from enderrocktv on Vimeo.

La historia que escribes tú

¿Por qué un garbanzo?

El garbanzo como metáfora del universo: tantos garbanzos como estrellas en el cielo; tantos garbanzos como palabras sin sentido que se pierden en el trascurso del tiempo; tantos garbanzos como amores no correspondidos, amores secretos, amores platónicos,... amores que algun día, tal vez, seran correspuestos.

En esto pensaba Pablo* delante de su plato de garbanzos ya fríos, antes de partir en su viaje. Dejaba su búnker de paz y desconexión para volver a pisar fuerte la realidad. Eso o la realidad lo pisaba a él. Era de valientes volver, eso lo sabía bien; pero lo que no sabía era si volvería a ser valiente. Como antes, cuando creía que se iba a comer el mundo. Pero el mundo se lo comió a él.

Horas después de esto, abría la puerta de su piso, dejaba las maletas en el recibidor y se tumbaba en el sofá. Mañana volvería a ser valiente. Pablo Diablo.

* The world according to Pablo (Billie The Vision & The Dancers)

Why chickpeas? 

Sorry, but my english is so bad... :(

_____________________________________

Tot té una explicació... Esperant que l'avió s'enlairés, un dimecres 3 d'agost a quarts de 8 del dematí, vaig escriure això en una de les típiques revistes que et trobes en un avió. 

_____________________________________

Avui fa 1 any que vaig encetar aquest bloc.

93 posts.

7.546 visites.

Gràcies als seguidors habituals, que no sou tants milers!!!

Continuaré escrivint històries...

Postals des d'Slovenija (part II)

DIA 5

Després d'haver gaudit la nit anterior i de casualitat d'una bonica festa que feien a Bohinj, amb focs artificials, tot de llumets surant al llac més gran del país i una gran foguera enmig de l'aigua, i finalment de sentir música tradicional del país metre la gent feia botar els llargs bancs on seiem o ballaven sobre d'un petit escenari; varem fer la primera escapada del país, concretament cap al país veí: Àustria; i més concretament a una petita ciutat anomenada Vilach. La grata sorpresa va ser que en arribar-hi era la festa major!! Molta gent vestia a l'estil tirolès, i moltíssima gent més amb polos amb uns dibuixets que deurien ser típics d'allà... Fires, birres, atraccions i frankfurts. Al més pur estil austríac!!!

de festa major a Vilach

A la tarda varem tornar a Eslovènia per resseguir el traç del riu Soka, o altrament anomenat Riu Esmeralda, degut al fons de sorra clara que li dóna aquest color tant bonic... Llàstima que ens va fer mal temps :(

quin color més bonic que tenia l'aigua del riu Soka!!

DIA 6

Tornàvem a ser a Àustria, aquesta vegada a Salzburg. Tornava a ploure. Ni després de fer 250 km havia parat la pluja. Però això no va ser un impediment per gaudir de la bonica ciutat austríaca, amb un centre històric molt interessant, botigues modernes anunciades a l'antiga, castell, riu i sobretot Mozart. I molts catalans!!!  

Salzburg... amb tota la seva magnificència

DIA 7

Teniem la cascada (slap, en eslovè) Savica molt aprop del poble on ens allotjavem (Stara Fuzina), i varem decidir acostar-nos-hi. Després de resseguir el llac Bohinj fins a l'altra punta (4,5 km aproximadament), varem arribar a una petita caseta on et feien pagar 2,5€ i a continuació hi havia un recorregut de 20 minuts (però tot d'escales!!! unes 500 aproximadament!!!) fins a dalt, on et sorprenies amb la gran cascada i de l'arc de sant martí que apareixia entre els esquitxos.

 la gran cascada Savica (51 m d'alçada)

Abans d'anar a dinar, varem visitar el poblet medieval Radovlika (petit, molt petit) i varem parar en algunes de les esglèsies típiques eslovenes que varem trobar pel camí, de teulat rodó i parets blanques però adornades amb colorins. I havent dinat varem acostar-nos a una altra cascada Slap Periknik, no tant turística ni tan gran, però molt espectacular també i gratis!! I finalment varem pujar muntanya amunt per veure el Triglav muntanya de 3 puntes que ha esdevingut el símbol del país (fins al punt d'aparèixer a la bandera i a les monedes!!!)

Slap Periknik

DIA 8


Dia de retorn. Ens quedava un llarg camí fins a Venècia on havíem d'agafar el nostre avió, pel camí varem poder disfrutar de les magnífiques vistes sobre camps d'un color verd intens. Però abans varem parar a Predjama, una de les icones d'Eslovènia. El castell dins la roca. No hi ha més, però és espectacular!!!

I fins aquí un breu (o no tant...) resum del que ha estat el meu pas per Eslovènia. Un país de contrastos. De mar i muntanya. De colors vius. Potser no és un dels destins típics per a anar de vacances, però és molt recomanable, senyors!!!

Postals des d'Slovenija (part I)

DIA 1

Llevar-se a 1 quart de 4 de la matinada (havent anat a dormir a les 22.30 sense son), per sortir a 3 quarts rumb l'aeroport del Prat, és dur. Com també ho és portar una maleta que grinyola i que tothom et miri. Com també ho és no trobar papereres a l'aeroport per tirar el xiclet que fa dues hores que mastegues. Com també ho és esmorzar a les 5.30 de la matinada una napolitana de 3€. Com també ho és no trobar un quiosc en tot l'aeroport on venguin revistes de passatemps. Com també ho és pujar a l'avió i que et tinguin allà dins retingut durant 1 hora, dient que el sistema de comunicació no funciona, i després et facin baixar, esperar 1 hora més, i finalment tornar a pujar a un avió que per accedir-hi has d'agafar un autobús (ple com un ou), i amb el risc de perdre maletes (Vueling). És dur, però veure com es feia de dia des de l'avió i la il·lusió de marxar de viatge ho compensa tot!!! I aterrissar a Venècia tampoc no té preu!!!

Sobrevolant el mediterrani a les 9.30 del dematí (amb 2h de retard!)

Pels volts de la 1 del migdia ja erem a Trieste, ciutat italiana de mar (Adriàtic, concretament), que fa fronterera amb el nostre país de destí; i que, com diria la meva àvia "ciutadeja". Si varem tenir problemes per demanar el menjar en italià, ja us podeu imaginar el cangueli que teniem en arribar a Eslovènia... Això sí, gelatto di gioccolatto (o alguna cosa semblant), és fàcil de dir... I que bons!!! (els italians són els amos!!!)

Trieste

A les 8 del vespre arribàvem a l'apartament a Bohinj, i a dormir d'hora. 

DIA 2

Matí visitant el congost de Vintgar (perquè ens entenguem, vindrien a ser unes Gorges de la Fou franceses), potser menys espectaculars i sense cascs de protecció, però també menys massificat, i amb una aigua d'un color verd-esmeralda espectacular. Fins i tot varem veure un isard!!!

Vintgar

Tot seguit varem parar al castell que corona una petita cinglera, on l'única cosa a destacar són les vistes sobre el llac d'aigües d'un verd enlluernador amb una menuda illa on hi ha una església. Després de dinar "pollo fritto" (pollastre a l'ast), varem baixar a Bled, on hi ha aquest llac i varem llogar una barca de rems per arribar fins a l'illeta. L'excursió va ser una odissea per recordar, però varem sortir-ne il·lesos!!! 

Remant al llac Bled... com costava!!! Uffff

DIA 3


Per començar el dia, visita a les coves d'Skocjan, patrimoni de l'UNESCO. Seguint una guia que feia la visita en anglès i italià (i encara ens vem enterar d'alguna cosa!!!), varem flipar amb una de les coves més grans del món (de la qual només es pot visitar una ínfima part): 3000 metres d'estalactites, estalagmites, columnes, un riu subterrani, i un pont sobre un gran precipici. I un caminet de llums que feia posar la pell de gallina. Qualsevol cosa que pugui dir es queda curt al costat d'aquesta meravella!!!

Skocjan (foto d'internet...
som molt legals, ens van dir que no es podien fer fotos i no en varem fer).

Tot seguit varem anar a dinar a Coper, poble costaner, que guai tornar a sentir olor de mar!!! I varem continuar resseguint la costa: Izola (amb la seva platja de ciment i gespa (molt estrany!!)), i finalment Piran, un poblet amb molt d'encant, una l'equilibri perfecte entre tradició i turisme.

Piran

DIA 4


Visita a la capital del país, de nom impronunciable: Ljubljana (rebatejada com Tijuana o Lituania, que són més fàcils de dir...). Ciutat petita, 200.000 habitants. El més mític i famós són els 3 ponts (es veu que un se'ls va quedar petit, i enlloc d'enderrocar-lo i fer-ne un de més gran, en van construir 2 al costat), i també els dragons del pont, que han esdevingut símbol de la ciutat; però la veritat és que té un centre històric força interessant, i un castell amb vistes magnífiques sobre tota la ciutat.

Dos dels tres ponts de Ljubljana

Per la tarda varem passar per Skofja Loka, poblet medieval... res a veure amb Peratallada (ni de bon tros!), per dir alguna cosa. I de tornada a casa, pel parc nacional del Triglav (primera part), varem topar-nos amb 5 bambis que aprofitaven que començava a fosquejar per sortir del bosc.

Skofja Loka

(Continuarà....)

Eivissa&Formentera (730 dies després)

Als Gossos, per fer un bolo a un lloc tant especial que m'ha enamorat.

A les 5 boges que s'han aventurat a fer aquest viatge amb mi.

A Estrella Damm per fer-me conèixer una cançó que ha sigut l'himne del viatge i que no he parat de cantar en tot els dies (ho sé, sóc cansina xD) i a l'expressió "això és tonight tonight" que tampoc he parat de fer servir en els 5 dies.

A l'assafatu de l'avió Barcelona-Eivissa, per riure amb nosaltres.

Al taxista simpàtic que ens va dur a Sant Antoni i va marxar amb el maleter obert.

Al noi de l'ascensor i la seva llegenda urbana sobre cucarachas, i a les cucarachas invisbles.

A l'aigua freda de la dutxa i les tarjetes de l'apartament que no funcionaven ni pa'trás.

Al tiraxines de Sant Antoni, que ens va tenir ben empanades durant unes quantes hores cada nit.

Al garito que vem trobar de camí a cala gració. Em va flipar, era molt guapo i s'hi estava super bé amb la música chill out i les ones del mar trencant al costa.

A la cala gració, els melocotons i el putumayo.

A la nit del diumenge, al balcó petit, a la festa improvitzada, les filosofades, les xafarderies, i a la lletra de Temps mort que no ens en recordavem.

A la superpop de la Gemma xD

A la nit de dilluns, als veïns de l'hotel de davant que eren uns guiris liantes del copón, i sobretot el melocotón de l'hotel i els seus xupitos, tot i que no em va quedar clar del tot ni com es deia (Nacho-Ryan-Oliver?) i encara menys d'on era (Reus? Brighton? Mequinença?)

Al dimarts, a Formentera, al conductor simpàtic de l'autobus i els seus acudits boníssims i a la platja des Pujols (brutal!!!).

A la festa major de Sant Francesc, als Grollers de sa factoria, que són molt divertits; a la polca, a la Gemma per ensenyar-me a ballar-la i a la Judith, per ballar amb mi; als Gossos (per tocar Temps mort!); i sobretot, sobretot, a tota la gent que em va convidar (o dels que vaig gorrejar descaradament)... Sense vosaltres res hauria set igual.

A sant Roger Farré, patró de la paciència, i al seu germà que va pel mateix camí xD

Al Santi Serratosa, perquè sí, porque tu lo vales!!! (i ara vindria a dir: "jo et diré quan m'has de dir que yo lo valgo").

Al melocotón que vaig trobar, que ens va oferir cotxe per tornar cap al port (pero mira si es buena persona!!!) tot i que no ho vem aprofitar (es de ser inútiles xD)

A l'esmorzar de dimecres a Sant Antoni, després d'haver dormit 1 hora, tot recordant (o intentant recordar) les batalletes viscudes unes hores abans.

Al putu aeroport d'Eivissa, que vaig acabar farta, després de 6 hores allà jugant a l'UNO, dormint i perdent tot el dia.

A totes les coses que em deixo, totes les anècdotes, els riures, els moments crítics, els moments que no me'n recordo, a la gent amb qui vaig intercanviar 4 paraules, als d'aquí, als d'allà, als guiris, a tots,...

I finalment, a la frase del viatge: UN EURU EHHHH?

________________________

Recuperat de: http://www.fotolog.com/thiona/53241605

(sí és molt patillero i cutre fer un bloc amb refregits del fotolog, però és estiu i els de tv3 també fan refregits... aviat el post definitiu que canviarà les vostres vides, palabra!!)