dilluns, 31 de gener del 2011

Què tenim?




Tenim 4 Amics que apart de cantar actuen, i se'n surten molt i molt bé. Quina emoció sentir les meravelles del nostre país de la boca d'en Dani, d'en Ferran, de l'Eduard i d'en Joan Enric (moment apoteòsic quan apareix en escena, quin sex appeal!!!)
Estrella Damm ha estrenat avui un nou anunci, amb Els amics de les Arts com a protagonistes, que ha obtingut un èxit immediat a les xarxes socials. El nom de la cervesa i el hashtag #quetenim, que és la idea central de l'anunci, són dos dels trending topics de Twitter a l'Estat espanyol.

(diari Ara)


Estrella Damm, com sempre, s'ha currat un anunci d'aquells que es recordaran sempre més. Jo ja estic esperant amb candeletes el de l'estiu!!!

Un triumfu!!!

dissabte, 29 de gener del 2011

BSO (II)

Un dia parlava de com una cançó o un disc pot posar la banda sonora a una època i a partir d'aleshores sempre que l'escoltis te'n recordaràs d'aquells moments.

Em va passar el mes de gener de l'any passat. Un mes viscut molt a fons, degut a vàries coses que em varen passar, culpidores totes elles; un mes viscut molt a contrarellotge, i marcat per el final trist (com gairebé tots els finals) de la meva estada de pràctiques en un centre obert. Després de 5 mesos treballant colze a colze amb la petita familia del CIJP Santa Eugènia i amb tots els nanos del casal.

Aleshores escoltava Raydibaum i el seu Manual de gènere catastròfic, mentre acabava aquell treball de pràcticum, tota la nit en blanc amb la música de fons, que s'anava repetint com un mantra. No el vaig tornar a escoltar mai més. Escoltar-lo ara em provoca certa nostàlgia d'aquell 29 de gener, fa un any, aquell berenar de comiat, i el soroll d'abaixar la persiana del local per darrera vegada.

Aquell dia me'n vaig endur un bon grapat de petons i abraçades i un petit àlbum amb dibuixos i dedicatòries de tots els nens:

Gloria et desiju molta sort. Adu Gloria. Bai bai!!!! (Mahamadou)

Grolia et desitjo que aprodis lunibersitat. (Aceta)

Gloria et desitjot que et vagi bé la universitat, i Gràcies per tot. Sempre al teu costat. (Kemo)

Ola Gloria et desitjo sor a la universitat i que t'esforcis molt i aconsiguis tenir allo que vols ser de gran. Espero que tinguis un xicot molt guapo i tinguis molts fills i que ens vinguis a veure. Una abraçada. (Saidou)

Desitjo que et vagi bé al teu nou cole. (Aminata)
 
No ploris. No t'oblidarem. Gloria adeu. (Buba)

Gloria et desito que et vagui molt be a la escola. et trubare a faltar (Marouan)


Hola sóc l'Adnan et desitjo que t'ho pasis molt i molt bé.

Hola gloria sóc en yousef espero que el casal ben aviat jo et regalo una flor


Moltas grasias Gloria para judarma (Hamed)


Ahir, un any després, vaig tornar a escoltar Raydibaum, aquesta vegada en directe. Poca gent i molta fred. Ells, els músics de cares tristes com les seves melodies, presentaven el seu nou disc - Per fi potser demà -, que diuen que és més optimista, però a mi em bé de gust escoltar-lo en un dia plujós com avui... i això és mala senyal.


Raydibaum... per fi ahir a la mirona


dimecres, 26 de gener del 2011

D'abans i d'ara

Divendres passat vaig anar a un concert de Lax'n'busto. Un grup d'aquells d'abans. Dels que sembla que hi hagin sigut tota la vida (almenys tota la meva vida). D'aquells que sempre estan allà, un dels monstres del mític rock català que ja sona tant antiquat. Els AC/DC de Catalunya (en Pemi Rovirosa seria l'Angus Young, per suposat!). Uns clàssics.No sé quantes vegades els he vist: potser 30, potser 40, potser fins i tot 50.


si fins i tot hi posen la mateixa cara!!!
qui és en Young i qui en Rovirosa???

Deu ser per tot això que em transmeten un rotllo de passat de moda, com aquells grups que sempre hi són i que passen de la glòria a la misèria sense baixar dels escenaris. Tot i que vas a un concert dels Lax i flipes: hi ha penya de 15 anys amb una il·lusió per veure'ls que no se l'acaben. Com jo fa 6 o 7 anys enrere, quan presentaven el Morfina (un dels millors discos que corren per casa).

I ara els veig i em transmeten més nostàlgia que cap altra cosa... Me'n recordo de quan els vaig veure per primer cop, quan van gravar l'Amb tu, quan van venir al Mediamarkt a signar discos, quan va plegar en Pemi i quan va començar en Salva. Però ja no em sembla un grup interessant, com aleshores.


jo no sóc fan de Lax'n'busto...
em poso la samarreta per amortitzar-la xD

Per mi la música d'ara no és la que està de moda, però sí que en el nostre petit país, els que més m'agraden (afortunadament o no) són els que més triomfen. Manel, que han exhaurit totes les localitats pel concert que faran a Girona el 28 de maig (amb 4 mesos d'antelació!!!), con en Sergio Dalma (millor no intenteu veure-hi similituds xD). Els Amics de les Arts que acaben l'apoteòsica gira amb 2 Palaus de la Música (el segon el van omplir amb un dia).

Ah... i també hi han els Gossos, que no són d'abans ni d'ara, són un grup en constant evolució, que estan allà sempre. I que m'agraden sempre.

diumenge, 23 de gener del 2011

Polseres vermelles

Avui us vull parlar de gent. Gent que fa coses grans.

En primer lloc, l'Albert Espinosa Un tio que vaig "conèixer" (des del sofà estant), quan l'Albert Om l'entrevistava al seu programa de tardes. Un tio una mica estrany, que vestia una samarreta de color groc, un paio molt directe, molt sincer, molt de debó. Un tio que fa cinéma vérité. De petit va viure un càncer i les amb les seves pelis et fa veure i viure la part menys crua de tenir una malaltia. "No me pidas que te bese porque te besaré" és una de les pel·lícules que més m'agraden. I és seva.

En segon lloc, en Pau Freixas. Aquest encara el conec menys, però és el director d'una altra peli que m'ha encantat i marcat enormement, escrita juntament amb l'Albert Espinosa. "Herois". Pel·lícula nominada recentment als Premis Gaudí, tot i que no es va endur cap premi (injustament).


directors i actors de la peli HEROIS
  

Aquest parell demà estrenen una nova sèrie a TV3. Des del final de"Ventdelplà", que em sentia orfe de televisió. Em faltava aquella sèrie preferida, que em tenia tota la setmana en ascuas pendent de si en Jaume moria o no, de si en Julià s'embolicava amb la Teresa o de si en David realment estava viu... Però demà aquesta sensació tornarà quan s'estreni la sèrie "Polseres vermelles". No pinta bé, pinta molt bé... I de la mà d'aquests dos cracks tinc la certesa de que no ens decebrà.

I la cançó que sonava a la promo, d'en Lluís Cartes, germà del Marc Cartes (Julià de Ventdelplà ... aquest sí que és irremplaçable! ♥). Per escoltar-la (amb spotify): Lluís Cartes – El teu tresor

dimarts, 18 de gener del 2011

Gent estranya (i famosa) que et pots trobar en un concert

Quan vas a un concert, la majoria de vegades no tens el menor interès cap a la persona del costat. Normalment hi vas amb els amics a passar una bona estona i a veure aquell grup que t'agrada tant. I això que a vegades estàs més en contacte amb la persona desconeguda del teu costat que amb la persona coneguda de l'altre costat. Aquella que t'empeny, amb la que inicies una guerra de colzes per a la no-invasió del teu espai vital, aquella que et fot la cervesa per sobre o et crida a la orella, aquella que intenta tant si com no posar-se a davant teu o deixa passar els seus 15 amics a un espai on només n'hi queben 2 o 3. A vegades, gràcies a déu, no sempre passa això. A vegades, la persona del teu costat passa desapercebuda, o bé crida l'atenció per altres motius.

Fa 10 dies erem a Verges. Hi havia molta cua, però vem fer una colada espectacular i varem posar-nos a primera fila en un temps rècord (2 minuts des que varem baixar del cotxe fins que vem arribar arran de les valles), quan hi havia gent que feia 1 hora que rondava per allà. I, com sempre, el concert va començar amb retard. L'espera es va fer llarga (però millor a dins que a fora, amb una fred que pelava!!). Parlavem de les modes: de les pulseres de plàstic amb forma d'animals, de les de la Sara Carbonero, i de modes encara més antigues (i més cutres, si és possible), com les pulseres de silicona amb missatges més o menys profunds, les típiques de chinitos de la nostra infància, i els xumets de plàstic de colors que ens penjavem del coll fa més de 15 anys. Entre aquestes cabòries i records, ens vem adonar que l'home del meu costat feia estona que navegava pel Facebook des del mòbil.

Aquell mateix home, uns minuts més tard, era el que cridava "l'home que treballa fent de gos", "laralai!!" ("La merda se'ns menja"), "en un tren transsiberià", "tu vius al planeta piruleta", i altres frases sueltes de cançons. I anava afegint: "Aquesta m'agrada!!! A vegades!!!", però fins a la quarta o cinquena vegada que ho va dir no va ser "A vegades". Anava acompanyat d'un nen amb cara de pomes agres, que no cantava però encertava més bé els títols que el senyor. L'home en qüestió em va cridar l'atenció per tot això i perquè era molt molt alt, amb els cabells ben blancs, i perquè era dels que va empenyent amb el colze, intentant invadir espai, cosa que no suporto (perdoneu, però ho havia de dir!).

Uns dies després, tornant cap a casa, mentre al cotxe sonava el "Bed&breakfast", tot rememorant aquella gran nit de Verges, em va venir al cap l'home en qüestió, i vaig pensar que algun dia podria fer un post al bloc sobre gent estranya que et pots trobar en un concert. Sí, aquest seria un bon títol. Però la meva gran sorpresa va ser quan aquella mateixa nit, els Amics de les Arts van penjar al facebook el vídeo que havia gravat l'Eduard a "Per mars i muntanyes", i la gent comentava que hi havia en Pere Gratacós a les imatges. Vaig buscar aquest nom al Google i sorpresa!! Pere Gratacós, ex-entrenador de la selecció catalana de futbol era l'home estrany del meu costat.



La captura de pantalla amb anotacions de Paint...



I el video...





dijous, 13 de gener del 2011

tot torna a començar!!

l'altre dia deia que l'any passat vaig començar l'any amb una setmana de retard (tot i que d'això no me'n vaig adonar fins molt temps després, pensant-hi...), aquest any també ha estat així. Els primers 8 dies de l'any vaig estar esperant amb moltes ganes un concert del grup que havia posat banda sonora al 2010 i és per això que es pot considerar aquesta primera setmana una mica com una pròrroga de l'any passat.

Però un cop superat i assumit això, ara sí que tot torna a començar!!!






PD: ja vaig fer servir el títol d'aquesta cançó per un post... perdoneu la poca imaginació, estic engripada!!

dilluns, 10 de gener del 2011

BSO

Fa un any al meu ordinador i al meu MP4 sonava La gent normal de Manel, i em creia com la protagonista de la cançó.  Sense saber-ho (ni voler-ho), aquell va ser un "dia 1" o un "Jean-Luc",però aleshores aquests conceptes no existien per mi. Aquell era un diumenge amb regust amarg.

Però tu mai viuràs com viuen els altres,
ni patiràs com pateix la gent normal,
mai entendràs el fracàs dels altres,
mai comprendràs com els somnis se’ns van quedant
en riure i beure i anar tirant,
i si pots, follar de tant en tant.







La nit anterior, a la Bohème, després de sopar a Le Bistrot (molt afrancessat tot plegat), sonava Friday I'm in love de The Cure... tot i que ja era la matinada de diumenge.





A vegades una cançó que sona casualment posa la banda sonora a la teva vida... i això queda per sempre més.

dimecres, 5 de gener del 2011

"som a nit de Reis, com vostè ja sabrà..."

Un camell d’Orient entra a la ciutat,
carrega a la gepa un sac ple de regals.
Pregunta al seu rei quin camí han de seguir,
però l’home està ben adormit.
El camell vol despertar-lo amb un crit,
que es perd en la nit.
 
Disculpi taxista, em podria orientar?
Som a nit de Reis com vostè ja sabrà.
Un nen i una nena ens estan esperant,
portem uns paquets de molt lluny,
però el rei ha caigut en un somni profund,
i estic tan perdut…




Grimpa el camell, grimpa, grimpa pel fanal,
descansa al balcó del pis principal.
Es troba amb pa i aigua que li han preparat,
però el rei dorm en el carreró,
i el camell no vol malgastar l’ocasió
de tastar unes neules i un torró.

I es mira al pessebre i es troba atractiu,
allà entre la molsa, travessant un riu.
Però no queda temps i s’apropa al sofà.
Amb les dents treu amb cura del sac
una bicicleta de colors llampants,
unes nines russes i un soldat.

Un camell d’orient surt de la ciutat,
la gepa lleugera, buida de regals.
El rei es desperta i pregunta on estan.
Pot estar tranquil majestat,
-contesta la bèstia, avançant per l’asfalt-,
ja l’avisaré en arribar.

I el sol va sortint i el rei segueix roncant.
I el sol va sortint i el rei segueix roncant.



Un camell d'orient - MANEL







dilluns, 3 de gener del 2011

Profesor Layton (SPAM o recomanació nadalenca)

Vaig a fer una mica d'SPAM (tot i que no hi guanyo res) o un favor a la gent que ha de fer un regal i no va a última hora i no sap què comprar... (condició indispensable: tenir una nintendo DS).



Es tracta del videojoc Profesor Layton. Vaig descobrir-lo fa  potser 2 anys, quan un dia el meu germà estava intentant fer un gos amb escuradents (al videojoc, s'entén), i em va demanar ajuda perquè no se'n sortia. Em va picar curiositat aquell videojoc i vaig iniciar una nova partida. Era El Profesor Layton y la villa misteriosa, una aventura que transcorre en un poble en el qual els protagonistes - Hershel Layton i Luke - han d'investigar una sèrie de coses estranyes que hi succeeixen (l'escena de la nòria em va marcar, és espectacular!!!).

Em va agradar tant que vaig decidir jugar a la segona part anomenada El Profesor Layton y la caja de pandora, on l'acció es situava a bord d'un tren i en un poble fantasma.





Vaig esperar amb ànsies que sortís la tercera part, que transcorre a la Londres actual i a la d'aquí a 10 anys, com ens anuncia el títol del joc: El Profesor Layton y el futuro perdido. Ara mateix porto unes 15 hores jugades i he resolt els 10 misteris del joc, però encara no l'he acabat, em falta atrapar al dolent... estic apunt!!!

Creieu-me: no sóc una gran aficionada dels videojocs, i em costa molt començar un joc d'aventures i continuar-lo, però aquesta saga he de reconèixer que m'ha enganxat: és un joc amb unes animacions molt guapes, una història que t'atrapa i t'hi fiques de ple i farcit de puzzles i enigmes que fins que no els resolts no parar.


Us deixo el trailer d'aquesta tercera part...

dissabte, 1 de gener del 2011

1-1-11

Quants uns, avui!! Encetem un any, un mes i una dècada, avui és dia 1 de veritat. Aquest any ha de ser de canvis, de nous projectes i noves ambicions. Amb energies renovades. Ha de ser un any molt gran... i ho serà. Ho noto.



metàfora d'aquest any de canvis
(només apta per a fans)





Un dia, un mes, un any,
una altra volta al pany.

Volen campanes,
gener ja és nat.

Sopa de cabra - Un full en blanc