Però en arribar a casa tot va deixar de ser de color rosa (o en aquest cas, de color blanc), per tornar-se de color negre. Se n'havia anat la llum, i amb ella, la calefacció, la utilitat de la cuina i dels electrodomèstics per a netejar els plats i la roba, l'Internet, i l'aigua calenta. Feiem llum amb la pantalla de l'ordinador portàtil, mentre en un word escriviem coses positives de la nevada. Fins que es va acabar la bateria. Aleshores va ser el torn de les lots, del fogonet de butà, de l'escalfor del foc de la barbacoa i de la ràdio. Anar al lavabo era una odissea.
Però va passar la nit (i varem sobreviure!), i l'endemà els problemes no s'acabaven. Ara ja no nevava, feia un sol de justícia, però 200 metres més enllà del portal de casa, en direcció a Aiguaviva, hi havia un autobús embarrancat a mitja carretera, mentre que en direcció a Salt la desolació era visible en l'elevat nombre de torres d'alta tensió aixafades literalment per la neu. El meu refugi va ser el llit, que era l'únic lloc de la casa on s'estava calent. El vespre, la fugida era cap a Girona, a casa la meva àvia, on hi havia llum i aigua calenta per revifar-nos.
El dia següent vaig anar a la Universitat, pensant que hi hauria classe. Faltaven més de la meitat dels alumnes i es va decidir suspendre les classes. Uns minuts després estava sitiada a Girona, sense poder tornar a casa i sense classe; i rebia un correu del degà avisant que no se suspenien les classes per aquell dia. A bones hores! Però almenys vaig poder estar el matí en un lloc amb calefacció i ordinadors, vaig aprofitar per posar-me al dia del facebook (molt vital xD), i després vaig esmorzar amb una companya que es trobava amb les mateixes condicions que jo, i varem compartir batalletes.
Dijous sí que hi va haver classe, me'n vaig assabentar gràcies a aquesta companya que me'n va informar per telèfon (mòbil, es clar, perquè el fix sense llum no era més que un aparell inútil), mentre em deia que a l'Escala, per fi, havia tornat la llum. A casa cada dia ens sentiem més sols i més deixats de la mà de déu. L'esperança de que allò s'acabaria aviat era l'espurna que ens feia agafar les coses amb ganes. Doncs dijous un professor va preguntar si tots teniem llum ja, i vaig explicar que jo no, que estavem molt emprenyats, que viviem com primitius. L'home em va dir que és molt fàcil queixar-se i no actuar. Potser tenia raó...
I finalment, va arribar divendres. Feia 5 dies de la nevada, i a casa hi feia tanta fred com el primer dia. Així que, tot i no tenir classe, vaig anar a la meva antiga facultat (que feia por, semblava un edifici abandonat), a esmorzar (però el bar estava tencat) i a conectar l'ordinador. Vaig passar el matí al costat de la finestra i el radiador, fins que va saltar la notícia. El meu germà va publicar al seu estat de facebook que ja teniem llum. Va ser com un miracle, com quan ets en una illa deserta i veus a la llunyania un vaixell. No sabia si realmen t havia tornat la llum o ens havien enxufat a un generador. Vaig tornar rapidament cap a casa, ja era l'hora de dinar. Aquell dia varem dinar altra vegada a la taula de la cuina, veient el telenotícies i enyorant les brases del foc.
Tot i les penúries, m'agradaria tornar a viure una experiència així. Va ser tant surrealista com emocionant, em vaig sentir com si estigués visquent una pel·lícula; un record d'aquells que et queden gravats per sempre més.
 |
Diumenge, 14 de març, dia del meu aniversari i 7 dies després de la gran nevada,
encara quedava neu en algun raconet del pati.
|
* UN RECORD PER TOTES LES VÍCTIMES DEL TSUMAMI DEL JAPÓ *
