l'aventura de ser FANS

Ahir ho vaig tornar a fer. Sempre, tornant a casa després d'un concert de Gossos i sobretot l'endemà quan em llevo havent dormit només 5 hores i amb unes ulleres (ojeras) de campionat, m'ho plantejo. Cal fer tants quilòmetres? Cal pagar tants calers? Cal...?

Però aleshores em ve al cap l'aventura d'ahir. I aquella frase tòpica de que l'important no és l'objectiu sinó el camí per aconseguir-lo. I, collons, quin camí!!! Val, potser va ser una mica agosarat marxar de Girona a les 00h. Però ens agrada viure al límit de l'aventura. Després de tot l'eix transversal en obres i 3 camions per avançar, a la 1 erem a Vic. Xupat!!! Però aquí van començar els problemes.

Després de saltar-nos la sortida de Torelló (de davant la Llet Pascual, sempre més ho recordaré), i agafar un trencant intentant recular i veure que anavem en direcció a Manresa (i que l'opció d'esperar els Gossos a que arribéssin a casa seu no ens acabava de motivar), varem tornar a girar en direcció a un poble que no haviem sentit mai i varem acabar a Vic. Volta ràpida buscant la C-17 (també la recordaré tota la vida), parant a un hotel a preguntar: "Per aquesta carretera i anar girant a la dreta a tots els trencants". Semblava fàcil... però no ho era tant. No sabiem ben bé on haviem de girar i on no, però vem fer-ho bé i varem arribar a la Llet Pascual.

I sorpresa! Només hi havia una carretera (que en realitat eren dues que s'assemblaven) i pensant que tornavem a agafar la carretera que ens portava a Manresa, varem veure allà ben gran en un cartell de color verd TORELLÓ. Però en el trencant definitiu, el cartell no era ni tant gran ni tant verd... i ens el varem saltar. Tot això a 10 minuts de l'hora prevista perquè comencés el concert. Varem cagar-nos en tots els déus possibles i un cop assumit que ja no arribavem a temps, especulàvem a quina cançó arribariem. "Potser només ens perdem el compte enrere"... "Perdre'ns Dia 1 tampoc és tant greu"... "Us imagineu arribar amb Pla perfecte, quina entrada més triumfal!!!!". Tot això tirant amunt, fins a poder recular; però després, de baixada, no hi havia trencant cap a Torelló. Total que vem tornar a la Pascual i vem tornar-ho a intentar. Second round... i ens va d'un pèl!! Trepitjar una contínua d'aquelles gruixudes i que vibren tant (espero que cap mosso llegeixi això xD) per no tornar-nos a saltar el putu trencant.

I un cop a Torelló (per fi!!), vem trucar en Joan Enric que ens va informar que el concert era apunt apunt de començar, però que no ens posessim nervioses. I que haviem de buscar una rotonda amb forma estranya. Sort de les indicacions del tanatori, i d'una orientació òptima (que va arribar una mica tard, però va arribar). I vam arribar al polígon, i vam veure el Moscou!!!! Però no hi havia aparcament!!! Un cop aparcat el cotxe, ens varem arrancar a còrrer. 100 metres llisos sense obstacles. Medalla d'or per a mi. Se sentia en Juanjo des del carrer. 10€, entrada i sello al braç. I a dins, eslàlom per arribar a la primera fila, entre els aplaudiments de la gent, després de "Plou al carrer".

I un cop allà, amb el cor a 200 per hora després de l'estrés del viatge i de l'esprint final, amb l'Oriol a 2 metres, i en Natxo tant aprop que no el mirava perquè m'agafava turticulis, vaig recordar un videoclip o potser un anunci en que una noia o potser un noi, arribava a un concert, anava fins a la primera fila on hi trobava els amics (que en el meu cas feia temps que no veia) i es posava a saltar alegrament.

I és que ser fan és això. Menjar-te dos hores de carretera per anar i una per tornar; pagar 10€ per un concert més curt de l'habitual; morir d'estrés i d'angoixa en veure que no arribes a temps al concert; posar-se a primera fila quan vaig constatar que des de 2 o 3 files més enrere la qualitat del sol i de les llums millorava 200% (per escoltar-los bé ja tinc el CD no? xD); deixar-s'hi la veu; i portar piruletes que no els hi vaig poder donar perquè no van sortir a saludar. Que bonic és ser fan!!!



ahir vaig anar enrere i vaig constatar que des de darrere tot és millor...
però som fans i el nostre lloc és la primera fila xD



Per tornar, varem passar per Sant Vicenç de Torelló, carretera estreta i de curves, buscant noves aventures, però va ser massa fàcil trobar el camí de tornada.