dimarts, 26 d’abril del 2011

La Segona Hora

PRÒLEG:

Tot va començar fa més d'un any, amb aquella mítica nevada del març del 2010. Sense tele ni ordinador, l'únic entreteniment que teniem era la ràdio. Aquell aparell del cotxe que no faig servir perquè sempre poso CDs. Resulta que els mòbils (si no són de l'edat de pedra) també tenen ràdio. I resulta que a Rac1 apart d'en Basté i d'en Pou hi ha una colla de freakis (no és un insult, és un qualificatiu que els va com l'anell al dit), que fan un programa que consisteix en trucar a gent anònima per fer estudis d'audiència, comentar videos de youtube d'allò més estranys, analitzar les noves tendències tant pel que fa a la música com en la moda, i en la participació dels oients. Dit així, no sembla que hagi de fer gràcia, però et conviden a traspassar el límit de l'absurditat, i un cop hi ets dins no pots parar de riure. Aquesta gent són l'Equip de la Segona Hora, un programa que fa riure!!!


INTRODUCCIÓ:

Després d'oblidar per complet aquella troballa entre capes i capes de llençols, d'aquell migdia de dimarts 9 de març, doncs cada dia plegava a les 2 de classe i posteriorment de la feina (l'hora que s'acaba el programa), a l'agost em vaig retrobar amb aquella colla de gent, tot i que eren refregits. Però em va agradar. I així va ser com al setembre, sense feina ni classe, a l'atur i amb tot una tardor avorridota per davant, cada migdia a la 1 sintonitzava Rac 1. I em feia uns farts de riure!!! Vaig començar a parlar amb frases de la Segona Hora, se m'escapaven de forma compulsiva; i a esciure a la Caixa dels trons, a participar al Treu-me-la del cap!, l'Assessoria de la Fabulosa Dra. B.B,... i a l'Oient de Ferro.



NUS:

Fins que em van trucar. Era conscient de que el meu poema estava molt currat, era una frikada de nivell, i me l'havien de valorar per collons. I així va ser. Dilluns vaig rebre un mail dient-me que necessitaven el meu número de telèfon. Dimarts em va despertar el telèfon (i sort que l'havia deixat amb veu, sóc previsora!), després de somiar que se'm passava l'hora del concurs i que no me'n recordava d'agafar el telèfon. A l'altra banda de la línia el Llicenciat Ventura que molt amablament em comentava quatre coses i em deia que tenia "accent de per allà dalt". Unes hores després, molt nerviosa, rebia la trucada de la Candela (Candela, mmm) que m'informava que en res em punxaria en antena. Invasió de nervis incontrolables (M'estic posant nerviós!!!), veu tremolosa, però en el fons vaig fer un bon paper (gràcies a déu que no vaig haver de llegir el poema en directe, perquè sinó ja hagués estat Un catástrofe!!!). Heu aquí la prova de que no me lo estoy inventando!!!




FINAL (FELIÇ):

I al cap de 2 dies d'aquella gran experiència, cap a Barcelona a veure el programa en directe. Ni fet exprés! Feia un mes que teniem la data reservada, i me'n moria de ganes. Després de pujar amb l'ascensor hipersònic (15 pisos en 30 segons), i d'una espera que es va fer eterna, varem entrar a l'estudi. I allà hi eren: en Quim Morales que em coneixia com la poetessa (quin honor i quina vergonya!), en Xavier Perez Esquerdo (que quan crida sí que té veu de dona i és addicte al twitter), la Candela, i en Jaïr. I quan van entrar en antena va ser una muntanya russa de l'humor. Aviam qui la deia més grossa. Des d'aleshores quan escolto el programa me'ls imagino com aquell dia, repetint en veu baixa les psciofonies del Víctor Ollé, i en Perez Esquerdo amunt i avall de l'estudi donant èmfasi als seus meravellosos estudis i fent de mestre de cerimònies a l'hora de fer cantar i ballar al públic assistent. El moment culminant de tot plegat va ser quan van sortejar el lot de vins i caves Ferré i Catasús, i a la pantalla de l'ordinador va aparèixer el 16. EL MEU!!! Vaig carregar durant moltes hores un lot que pesava una morterada i vaig tenir agulletes al braç durant dos dies, però la il·lusió que em va fer no me la treu ningú.




dissabte, 23 d’abril del 2011

La revolta dels dracs (una versió alternativa de la llegenda de Sant Jordi)

Fa molts i molts anys, en un país molt i molt llunyà, una societat d'humans molt avançada als seus temps es dedicava a l'explotació dels dracs que vivien a la zona, fent-los servir de mà d'obra barata. Els pobres dracs procuraven amagar-se entre les muntanyes, però la força bruta dels homes i de les seves avançades màquines de matar els obligaven a treballar com esclaus amb salaris molt baixos i pitjors condicions de treball. Aquells dracs, cada vegada eren menys; doncs, malgrat que els sabés greu abandonar la terra on havien habitat durant segles els seus avantpassats, decidien fugir; enfrontant-se a perills desconeguts, cap a un nou món on creien que tindrien una vida molt millor.

Hi havia una família de dracs que estava estalviant per emprendre aquesta fugida, però la sort els va donar l'esquena una vegada més. El pare després de patir diverses lesions lumbars a causa del seu dur treball i no poder anar a la feina, va ser acomiadat sense dret a rebre res. Així doncs, es va veure a l'atur, sense ingressos, i amb una família per mantenir i un somni per complir.

I malgrat que sempre havia estat un drac molt centrat, molt raonador i molt entenimentat, en aquell moment va perdre els estreps en veure que el seu somni se n'anava en orris i que hauria de continuar malvivint sota la humiliant dictadura dels humans. Va ser llavors quan no va poder contenir la seva ràbia, va explotar, i va anar traient foc pels queixals (i no en sentit figurat), cap al poblat dels humans, on va calcinar moltes de les llars d'homes que li suplicaven perdó, però ja res aturava aquell drac que endrepava furiós alguns dels peixos grossos que l'havien maltractat temps enrere.

Arreu del món va arribar la notícia del drac que s'havia aixecat contra els opressors. I aquells dracs que anys enrere havien fugit de la seva terra atemorits, ara hi tornaven amb més força que mai, per unir-se a la lluita. I aviat tot el poble va quedar en ruïnes, i ara eren els humans els que s'amagaven a les muntanyes per refugiar-se.

Però enmig del caos i la destrucció, va aparèixer un home. No era alt ni fort, més aviat el contrari, i portava barba d'unes quantes setmanes. Anys després se l'hauria anomenat hippy. Però ell es feia dir Jordi. Des de lluny veia flamarades que sortien de les boques dels dracs que ja n'eren centenars, però no tenia por; i va atravessar la porta de la muralla d'aquella ciutat, que ja era la única cosa que quedava de peu, i caminà intuïnt els carrers que ja practicament havien quedat esborrats després de la batalla desigual. Fins que es va topar amb un drac enorme amb intencions d'acabar amb ell, però el seu posat honest i tranquil van desconcertar-lo de tal manera que enlloc d'endrapar-lo va preguntar abans qui era.

En Jordi va explicar que venia en so de pau, i amb una proposta molt suculenta per als dracs. Lluny d'aquell racó de món tant castigat per les penúries que els humans havien fet passar als dracs i posteriorment amb la revenja d'aquests, uns homes bons havien fundat la ONG Save the dragons, hi havia creat un paradís per a ells: una zona d'interès natural protegida, on els dracs podrien tenir menjar a l'abast i viurien tranquilament amb les seves famílies. Així doncs, la oferta va convènce'ls, i van abandonar aquella terra per anar-se'n a viure a l'altra banda del món on van ser feliços per sempre més.

dimecres, 20 d’abril del 2011

Quan un dia normal es converteix en un dia especial

Avui fa un any. Era un dimarts d'allò més normal per la majoria de mortals. El sol cremava fort i feia lluïr les llambordes del barri vell de Girona. Tenia classe de 9 a 10.30h i després dues hores lliures abans de tornar a classe. I tenia, també, ganes d'aprofitar-les, d'exprimir-les, aprofitant aquell magnífic dia de primavera. Aquell dia, també sortia el disc del meu grup preferit. L'estava esperant amb molta il·lusió, tenia ganes d'escoltar aquelles noves cançons, de deixar-me emportar per aquelles melodies, d'escoltar ben atentament cadascuna de les lletres i d'imaginar com sonarien en directe.

Vaig baixar per uns quants carrers ombrívols, amb aquella sensació fantàstica que només dóna la primavera. Vaig creuar el pont de pedra on hi havia un autobús amb terrassa incorporada, presidida per l'Espartac Peran, amb samarreta de màniga curta repassant el guió per aquella mateixa tarda. Vaig mirar-me'l a través de les ulleres de sol, i vaig poder copsar com ell de tant en tant aixecava la vista del paper per veure la gent passar des de la seva terrasseta amb vistes de luxe.

Vaig picar el timbre d'un edifici tot curiós, la Punxa. Aquell timbre que havien picat uns anys abans, uns senyors amb els que ens vem creuar pel carrer i vem decidir acompanyar-los fins als lloc de destí, i que, en sentir la resposta des de dins, es van fer conèixer com els Perros. El disc d'aquella gent era el motiu pel qual jo em trobava picant el mateix timbre. I un cop a dalt, em van dir: Carai, vas preparada i tot! (portava la samarreta de Gossos posada).

El vespre anterior havia estat buscant piles per tots els racons i raconets de casa, només en necessitava dues per fer funcionar aquell discman que feia anys que estava acumulant pols dins d'un calaix. I aquell matí de dimarts, no vaig poder esperar a baixar de l'ascensor que ja havia desembolicat el disc i l'estava posant dins el discman. I un cop al carrer vaig pitjar PLAY. Recordo perfectament quina cançó va sonar en cada moment: Dia 1 i Un nou paisatge per la carretera Santa Eugènia i Plaça Marquès de Camps; Plou al carrer, al carrer Nou; Pla perfecte sonava perfectament sota les voltes de la Rambla, mentre que És fàcil sonava dins l'ascensor secret del Barri Vell; Sol de febrer sonava tot atravessant la plaça de Sant Domènec (després de creuar-me amb una amiga que em va dir: Ja tens el disc? Jo me l'aniré a comprar aquesta tarda! Per cert, portes la samarreta i tot!).

La darrera parada va ser a un dels llocs que més m'agraden, els Jardins dels Alemanys, aquell racó solitari, mig salvatge, amb història. I allà, en un raconet de gespa ben assolellat, em vaig estirar i vaig deixar-me endur per la música.

Fins que va ser l'hora de tornar al món real, de tornar a classe de psicopatologies, 100 metres més enllà del meu racó de pau.


diumenge, 17 d’abril del 2011

Setmana Santa a Girona

A mi, és que m'agraden aquestes coses tradicionals amb un punt de ranci, de patata bullida, d'antic. I la Setmana Santa no és l'excepció. No té res a veure amb la religió, suposo que és nostàlgia i bons records d'infantesa.

El diumenge de Rams estrenar vestidet, i anar a cals padrins a buscar la palma i el palmó amb el que escombravem metres i metres de carrer. I en acabat, el millor: la mona de pasqua!! Amb el ninotet de moda (aleshores es portava el disney) i els mítics pollets grocs i peluts.


el dia del Ram, l'any 1992



















Dimecres hi havia una altra cita de nivell: la desfilada dels Manaies. Sempre vaig pensar que era injust que només poguéssin fer-ho els nens això, jo també volia posar-me una cuirassa daurada, una faldilla vermella, aquells mitjons grocs i alts amb sandàlies i sobretot aquell casc amb una escombra al capdamunt. I la llança per picar al ritme d'aquella melodia de flabiols que tinc ben gravada al cap (una vegada que plovia vaig trencar un paraigües fent veure que era la meva llança). I fer l'estrella a la plaça del Vi... Una passada!!!

El divedres també sortien els Manaies, juntament amb les vestes (que de petita em feien molta por) i els passos. Això ho trobava una mica sàdic i trist, no m'agradava gaire; però el fet de sortir de nit i tornar passades les 12 de la nit, era una aventura que mereixia la pena viure. Ja de més gran, en plena adolescència, hi anavem i reiem dels cucurutxus i els ulls torts de les vestes, i la gent ens mirava molt malament però era igual, ens divertiem molt.

L'altra alternativa que estava molt bé (tot i que només hi vaig anar una vegada, quan tenia 10 anys) és la Dansa de la mort de Verges. Aquells esquelets saltant d'una manera tant estrambòtica, em van colpir. I també el fet de veure en Lluís Llach, tot i que això no sé si va ser de veritat o és una imaginació que ha anat agafant pes a mesura que han passat els anys.

A Girona durant un parell d'anys també es va celebrar la Dansa Macabra, el dijous sant, on es representava que la mort no té miraments a l'hora d'endur-se la gent a l'altre barri. Era xulíssim, no sé perquè va deixar-se de fer...

Us deixo un video resum de tot plegat...





divendres, 15 d’abril del 2011

el Tarlà de l'Argenteria

Una de les figures més típiques de Girona és la del Tarlà, un ninot que penjat de banda a banda del carrer de l'Argenteria, fa giravoltes durant les festes de primavera de la Rambla i Argenteria, pels voltants de sant Jordi.

Es tracta d'un ninot amb cap de fusta i cos de roba, farcit amb serradures. Té uns braços rígids, articulats per l'espatlla, i les mans estan fixades en una barra (abans de fusta, ara de ferro) que es pot fer girar mitjançant una maneta que actua des d'un dels balcons on reposa la barra. 


 
La llegenda que justifica la seva actuació és ben coneguda pels gironins: en una època en què la pesta era un dels temors col·lectius més arrelats, per les seves conseqüències mortals, un petit brot d'aquella terrible epidèmia es va manifestar al carrer Argenteria, on, com diu el seu nom, hi havia els obradors dels argenters (sinònim de joiers) de la ciutat de Girona. Per evitar els possibles contagis a la resta de la ciutat, el carrer va ser posat en quarantena i tancat i barrat pels dos extrems amb una tanca feta de canyes, que també es van posar a les portes i finestres perquè es creia que impedien la transmissió de la pestilència. I durant tot el temps en què els veïns es van veure obligats a estar aïllats, sense poder sortir cap als altres barris, les llargues hores de tristesa i avorriment van ser amenitzades per l'actuació d'un personatge popular anomenat el Tarlà, que feia cabrioles pel bell mig del carrer, com els acròbates del circ. Per recordar el simpàtic personatge, més endavant es va construir un ninot que, penjat d'una barra giratòria, imitava les giragonses del seu antecessor de carn i ossos. La figura del Tarlà va passar a ser molt estimada pels gironins pel seu caràcter alegre i gens protocol·lari i a Girona sempre ha estat símbol de gresca i diversió.





Demà comencen les festes de primavera i d'aquí unes hores les vacances!!!







dimarts, 12 d’abril del 2011

Renovar-se o morir

Fa uns mesos, escrivia una entrada sobre la monotonia i l'apoltronament que em transmetia la música dels Lax'n'busto; tants anys fent el mateix, tant poca evolució. Però aquest diumenge me'n vaig endur una molt grata sorpresa.

Encara sense saber com, em vaig trobar al teatre municipal Roses (on uns mesos abans havia flipat amb els Amics de les Arts), amb 18 euros menys a la butxaca. Però ben aviat, un cop van aparèixer els Lax dalt de l'escenari em vaig oblidar dels quilòmetres fets i dels diners invertits. Perquè va ser una molt bona inversió!!!

La magnífica presència de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà  matissant i donant un color diferent a cadascuna de les cançons del repertori d'unes dues hores de llargada,  em va fer eriçar la pell en més d'una ocasió. I la recuperació de temes que mai abans havia escoltat (o bé feia molt de temps), com Tornarem, He somiat, Vas tot sol, Fum, Cada cop, Meditacions guitarrístiques, No vaig triar, Les nits al Liceu (espectacular!!!), Quan es fa fosc, Nen surt al carrer o No sé pas com, entre d'altres.

Que bonic és disfrutar i emocionar-se tant com ho vaig fer diumenge d'un grup que havia marcat la meva adolescència.


Lax'n'Busto i la Orquestra de Cambra de l'Empordà a Roses


Us deixo també uns videos, pels que no ho heu pogut viure en directe...

Així va començar:





Aquest és un video que vaig fer jo:





I el videoclip oficial:





Casualitats de la vida, mentre escrivia això, els han entrevistat a El Món a Rac1 i als Matins de TV3!!

dissabte, 9 d’abril del 2011

dimarts, 5 d’abril del 2011

Sensacions de primavera

El canvi  horari i les tardes assolellades fins les 8 del vespre, plegar de treballar i que encara sigui clar!...

Llevar-se d'hora per poder gaudir d'aquest sol i que els diumenges per la tarda no facin tanta ràbia...

Deixar els abrics a l'armari i treure les samarretes (exagaradament fresques) al carrer...

Tornar a posar Gossos al cotxe, perquè a la primavera sonen millor que mai!!
El plaer de notar el sol cremant la pell (malgrat que el vent bufi i no s'hi estigui tant bé com a l'estiu),...

L'enyorada gespa de Casernes, les timbes d'UNO i les cançons de l'estiu (de l'any anterior) que pronostiquen que l'estiu s'acosta a marxes forçades...

Sentir aquella agradable remor que ho inunda tot: els nens jugant al carrer i la gent fent el vermut en terrassetes,...

Els gelats de la Gioconda, els iogurts del Yogurtlandia i les orxates de la Jijonenca,...

Agafar la bici i motivar-se a fer quilòmetres i que l'endemà fagin mal totes les parts del cos...




Dissabte vaig agafar la bici (feia mesos que no hi pujava) i vaig fer 20 km...
No està malament, no?