A fora ja era tot fosc, deurien ser quarts de dues de la matinada, quan de cop i volta una llum encegadora va enlluernar de punta a punta el que abans havia estat un ric país i ara no era més que un troç de terra qualsevol. No és que hagués explotat cap bomba enterrada en el desert, sinó que es va produir el miracle i va néixer un infant preciós. Li varen posar Salvador, Salva pels amics (perquè si li haguessin posat Jesús resulta que estaven plagiant una altra història).
Els pastorets que compartien la vetllada amb la parella recent arribada, van vessar als peus de l'infant tot el que duien dins del sarró: un trosset de formatge, un crostó de pa sec, una ampolla d'aigua, un pack d'ibuprofenos (que mai fan nosa) i una gameboy. Mentrestant arreu del país sortien milers (o milions!) de persones de sota de matolls, de l'interior de profundes coves a la muntanya, de cabanyes ruïnoses que havien construït amb les runes del que abans havien estat grans ciutats, per veure d'on provenia aquell fenomen lluminós que s'havia produït al cel; i de seguida es va crear una munió de persones que s'agrupaven pel camí, totes amb l'intenció d'anar a veure què era el que passava.
Abans que hi arribessin però, a l'entrada de l'hotel mig derruït on es trobaven Josep i Maria va aparèixer una furgoneta amb un rètol publicitari. Potser era la única furgoneta que havia sobreviscut a la guerra. Una noia jove que amagava els ulls darrere un enorme serrell i amb un somriure que brillava gairebé més que el que s'havia produït instants abans al cel d'aquell racó de món (no semblava pas que s'hagués adonat de la destrucció que havia arrasat totes les ciutats) va baixar de la furgoneta carregada amb una panera enorme que posava K-prabo. «Coi de rates, sempre pensant en fer negoci, sembla que no se'n adonin que els diners ja no serveixen per res!», pensava Josep. Però els dos recents pares van acceptar de bon grat tots els presents que els oferia la cadena de supermercats, almenys això els permetria sobreviure uns quants dies més. La furgoneta va marxar (potser en busca de nous nadons i de nous pares a qui entabanar) i aleshores van començar a arribar persones meravellades pel naixement miraculós que s'havia produït en circumstàncies tant nefastes.
Però com en totes les històries, aquí també hi havien éssers malvats (molt pitjors que els amos del supermercat). No eren de color vermell ni pujaven de l'infern, sinó que eren éssers amb el cos gelat, el cor gelat, l'ànima gelada. Éssers que volien acabar amb el planeta i amb tots els seus habitants, acabar amb el poc que s'havia aguantat dret després de la devastació. Aquests éssers, milers de milions, de cossos rodons i deformes, es desplaçaven penosament tot fent saltirons fins al lloc on creien que hi hauria més gent per congelar eternament.
Així doncs, van arribar fins a les portes de l'hotel, però quan es disposaven a entrar-hi van començar a notar un fort dolor a la punta dels dits, que es va continuar estenent per les seves enormes banyes de gel, pel seu llarg nas de gel,... Es miraven els uns als altres confusos, intentant aguantar aquell intens dolor. De cop i volta a un dels monstres li va caure el braç i a un altre el cap. L'escalfor humana i l'amor que es respirava allà dins estaven desfent als monstres de glaç que ara intentaven fugir per tornar-se a refugiar als pics més allunyats i viure eternament incrustats als glaciars mil·lenaris. Però ara ja era massa tard, i d'ells només en quedaven una gran bassa d'on els bous bevien, mentre tota la gent reunida allà feien un gran banquet amb el menjar que havia dut la dona del serrell llarg.
FI.
