dimarts, 27 de setembre de 2011

Un somni fet realitat


Es van apagar els llums i van sortir ells. Sí, els Billie the Vision & the Dancers, aquells que fa 4 mesos ningú sabia qui eren i que ara estan en boca de tothom, especialment a la meva. Ni ells ni ningú es podrien haver imaginat que en quatre mesos haurien arrassat en un país tant llunyà al seu com és Espanya.

Un somni fet realitat
Van aparèixer dalt del gran escenari (a Barcelona tot ho fan molt gran) tot un seguit de personatges més o menys curiosos, que semblaven sortits d'un conte infantil. Però el rei és ell, en Lars Lindsquit, el veritable crack dels Billie the Vision, amb una samarreta de lentejuelas amb l'escut del Barça. I va començar l'espectacle... Groovy!!! Quina canya, tot el món a ballar!!! Seguidament My love, que en directe sona tant bé com en el disc. Es van anar succeïnt cançons i cançons, fins que a mig concert, ens van pillar com desprevinguts, i van començar a cantar (més lenta que la original), la famossíssima tornada d'un anunci de cervesa: "Tonight, tonight, tonight, tonight I wanna be with you tonight"... Quan el públic (no sé quants milers de persones hi havien, però eren bastants) estava completament embogit, van començar pel principi: "I kissed you goodbye at the airport...". Va ser un dels moments més al·lucinants de la meva vida, no puc negar-ho, i se'm va escapar alguna llagrimeta de l'emoció continguda fins aleshores. Va ser com fer realitat un somni, una cosa que l'havia imaginat tantes vegades, ho estava visquent en aquell moment en directe. Van continuar amb Absolutely salutely... la meva preferida!!!! Això ja va ser brutal!!! Van anar caient temes, no els recordo tots: Good and badSomeday, somehow, A man from Argentina,... Fins que van arribar a I saw you on tv, entre crits de "Visca el barça!" i gestos en forma de cor, i aleshores van marxar. Però van tornar, van fer un bis!!! Lo fàcil hauria set tornar a fer Summercat per ficar-se el públic definitivament a la butxaca, però van sorprendre'ns a tots amb Vamos a besarnos, on el públic va acabar corejant la tornada. Va ser només una hora de concert, però va ser una de les millors hores de la meva vida. Sense cap mena de dubte!!!

AWESOME!!!




___________________________________
extret de: http://www.fotolog.com/thiona/55079989

dimecres, 21 de setembre de 2011

Dilemes no ètics ni morals

Si espereu que la meva recent infreqüència a l'hora d'escriure al bloc repercuteixi en major qualitat dels pocs articles que escric, aneu errats. Podeu tencar aquesta pestanya (d'internet, no que acluqueu un ull), si teniu coses més importants amb què perdre el temps (com per exemple fer "wohooo" al SimSocial (per cert un dia escriuré sobre aquest joc tant patètic... Feu-m'hi pensar!)). El que passa és que últimament tinc coses més importants en què perdre el temps (això és algo que sempre queda interessant de dir (encara que no sigui veritat)). 

Bé, anem al gra... Avui volia exposar-vos un dilema que fa dies que tinc, que no em deixa dormir a les nits ni tampoc de dia, i que m'angoixa fins a tal punt que hi ha dies en que no puc pensar en res més... Al loro, que ve el dilema!!!

DIVENDRES QUE VE NO SÉ SI ANAR AL CONCERT DE GOSSOS A BARCELONA!!!!!!

És estrany no tenir ganes de veure el teu grup preferit. Bé, de fet de ganes sí que en tinc, i moltes!!! Però és que un concert de festa major sempre és un pal (ja queden lluny aquells anys en que qualsevol lloc anava bé si els Gossos hi eren!). Cada vegada sóc més amant dels concerts de pagament: tot i que aparentment no hi ha relació, l'experiència em diu que si pagues gaudeixes més del concert. I no pels diners invertits, sinó perquè normalment solen ser concerts menys massificats, amb un tracte més directe entre artista i públic i això acostuma a fer que les coses flueixin millor. Els concerts de festa major (i més si són gratuïts), s'omplen de gent amb poques ganes d'escoltar música i moltes ganes de beure alcohol. Potser tot plegat canviaria si el concert fos a les 5 de la tarda. Potser llavors hi haurien pares que hi durien els seus fills perquè n'estan farts d'aguantar-los a casa, i llavors els hauriem d'aguantar entre tots. Potser no és tant bona idea... Sigui com sigui, totes aquestes objeccions em serien supèrflues tinguent en compte que fa 2 mesos i mig que no veig al meu grup preferit. Però és que el proper concert de Gossos és important... En celebraré 50, i vull que sigui especial. I tots aquests motius exposats més amunt em semblen prous motius per esperar a veure'ls algun altre dia que fagin un concert més digne. A favor, que l'endemà del concert, farà 7 anys  que els vaig veure per primera vegada. No ho quadrem, però casi casi, i ja se sap que a mi m'agrada que les dates quadrin, queda tot molt més bonic.

Ja ho veieu gran dilema no ètic ni moral.
Poca feina.

divendres, 9 de setembre de 2011

Sopa de Cabra (III): Instants del temps

Passat

Sopa de Cabra són els guateques que feiem els estius de la meva infància a ca la meva àvia amb el disc "La Roda" sonant de fons. Sopa de Cabra és aquell pòster de la revista dels Súpers de l'any 1998 que encara conservo com un tresor. Sopa de Cabra és aquell curs de guitarra que vaig fer quan tenia 10 anys a l'escola, i davant de la meva insistència, la professora va cedir a ensenyar-nos a tocar un tema dels Sopa: "Tot queda igual".  Sopa de Cabra és aquella notícia per TV3 un migdia de desembre de l'any 2000, enunciant que feien una "parada indefinida" (mai oblidaré aquesta expressió!). Sopa de Cabra és aquell emotiu pregó que va fer tremolar la Plaça del Vi l'any 2001 i en Quintana convidant a cantar a l'alcalde d'aleshores (Quim Nadal). Sopa de Cabra és aquell 3 de novembre de 2001 a barrakes de Girona que recordo com si fos ahir: aquella noia que plorava, aquells borratxos, en Josep Thió tant a la vora, els meus pares flanquejant-nos al meu germà i a mi per no morir aixafats en un dels concerts més multitudinaris que recordo a la Copa, la gent enfilada sobre els lavabos,... Sopa de Cabra són aquells 3 darrers concerts a Razzmatazz i el bombardeig de notícies. I la ràbia per no haver-hi pogut anar.


Fira del Disc de Girona (2003) amb en Cuco...
vaya flipada i vaya pintes!!!

Aquell estiu del 2002 llegint-me la seva biografia (el llibre més gruixut que he llegit mai, que feia una olor especial que sempre més recordaré), que uns mesos després em van signar ja com a ex-sopes a la Fira del Disc de Girona. Aquell dia quan vaig tenir en Gerard Quintana davant meu no se'm va acudir res més que dir-li "Xoca-la!". No us enganyo si us dic que no em vaig rentar la mà durant uns quants dies!!! Els meus 15 anys, al Corte Inglés de Girona anant a recollir un autògraf d'en Quintana i el "Ben Endins" nou de trinca sonant al discman.  DVDs, reedicions de discos, un suposat retorn l'any 2006, i un disc d'homenatge. Ja fa 5 anys escrivia al fotolog que feia 5 anys que havien plegat els Sopa.



Futur


El futur es va començar a escriure aquell dia que va sorgir el rumor d'un suposat retorn dels Sopa. Aquesta vegada semblava que anava en sèriu. Hi havia cartells per Girona. I va sorgir la notícia. I el concert. I la bogeria per comprar les entrades. I la resta de concerts. I les especulacions. I les crítiques. Mai plou a gust de tothom. El futur eren 6 mesos per davant de nerviosisme, d'il·lusió, de tornar a escoltar discos que estaven en una lleixa des de feia anys,... I el futur també és la incògnita que s'amaga darrera aquell 1 d'octubre després del darrer concert de la banda a Girona.  Em fa il·lusió pensar que el dia 30 els tornaré a veure (i per tant la tornada a la realitat no serà una patacada tant forta). Però em fa por pensar (com ja deixen entreveure alguns diaris) que és molt possible que si han allargat aquest "concert únic", també es pugui allargar en una gira (o més d'una) i fins i tot en un possible nou disc. Part de la màgia d'aquest retorn és tornar a reviure moments de fa 10 anys, tornar a sentir com fa 10 anys, tornar-nos a emocionar com aleshores. Noves cançons, noves gires,... tot això pot espatllar (o no) els records que tant gratament guardem dins nostre. I el fet de veure'ls cada cap de setmana en una festa major diferent també farà que deixin de ser aquells ídols de la nostre joventut (la meva infància), per ser un grup més d'aquells que ja fa mandra veure'ls.



Present


Però avui és el dia tant esperat. No us enganyo ni exagero si dic que fa 3 nits que em costa dormir (i no és per la calor, que ja no en fa!!). Avui serà el dia en que es fondran passat i present. En el futur no hi vull pensar.



Sopa de Cabra - Capítol 1 from enderrocktv on Vimeo.

dijous, 1 de setembre de 2011

La historia que escribes tú

¿Por qué un garbanzo?

El garbanzo como metáfora del universo: tantos garbanzos como estrellas en el cielo; tantos garbanzos como palabras sin sentido que se pierden en el trascurso del tiempo; tantos garbanzos como amores no correspondidos, amores secretos, amores platónicos,... amores que algun día, tal vez, seran correspuestos.

En esto pensaba Pablo* delante de su plato de garbanzos ya fríos, antes de partir en su viaje. Dejaba su búnker de paz y desconexión para volver a pisar fuerte la realidad. Eso o la realidad lo pisaba a él. Era de valientes volver, eso lo sabía bien; pero lo que no sabía era si volvería a ser valiente. Como antes, cuando creía que se iba a comer el mundo. Pero el mundo se lo comió a él.

Horas después de esto, abría la puerta de su piso, dejaba las maletas en el recibidor y se tumbaba en el sofá. Mañana volvería a ser valiente. Pablo Diablo.



Why chickpeas? 

Sorry, but my english is so bad... :(

_____________________________________

Tot té una explicació... Esperant que l'avió s'enlairés, un dimecres 3 d'agost a quarts de 8 del dematí, vaig escriure això en una de les típiques revistes que et trobes en un avió. 


_____________________________________

Avui fa 1 any que vaig encetar aquest bloc.
93 posts.
7.546 visites.
Gràcies als seguidors habituals, que no sou tants milers!!!

Continuaré escrivint històries...