Un dia com avui, els Reis Mags tornaven cap a casa després de la seva èpica i esperada aparició al pessebre, el final d'història amb regust amarg que no surt els contes.
Segons els pastors de l'últim poble,
darrera els horts veurien uns pins,
passats aquells pins, el camp d'oliveres
i, al fons, tres camins.
Han pres el trencall i s'ha obert la clariana,
i han ordenat als homes descans.
Al camp d'oliveres tres reis s'acomiaden
i encaixen les mans.
Melcior aixeca el cap i veu la muntanya
que abans que enfosqueixi ha d'estar travessant.
I es treu la suor amb el coll de la capa
tacada de fang.
I no vol ni pensar que les forces s'acaben,
i ni us imagineu com s'emprenya quan
en beure en el riu només troba la cara
d'un home gran.
El rei dóna l'ordre pel toc de corneta,
pensant en aquells que no fa pas tant
li besaven l'escut i entregaven les armes,
agenollats.
Des de dalt del camell, fot un crit el rei negre
que faci el favor algun bon soldat
d'aixecar el cul de terra i fer un ràpid recompte
de racions de pa.
Qui pogués creuar el bosc i trobés una barca!
Qui abans d'adormir-se amb el braç estirat,
notés com els dits mica en mica retallen
l'aigua del mar!
Qui arribés a palau i triés una dona,
arranqués unes roses i li allargués un ram!
Baltasar té el desig corrent per les venes,
com si fos sang.
Gaspar pot sentir, clavats a l'espatlla,
els ulls d'alguns patges que estan esperant
un cop d'atenció, potser una mà alçada,
una ordre reial.
Un dels homes canta enmig d'una rotllana,
amb la veu més dolça que hagueu sentit mai,
una cançó antiga que el rei taral·leja
amb els llavis tancats.
El patge més vell es gira i comenta,
mirant un segon de reüll cap al cel,
"sembla mentida que bé que vivíem
seguint un estel".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada