divendres, 21 de setembre del 2012

Avui, vesteixo de dol

He obert l'armari i no he tingut cap mena de dubte. Samarreta negra. I de màniga llarga. Aquella que sovint em poso perquè em queda bé i prou. Avui, però, ho he fet intencionadament. La gent no se'n donarà conta i per això ho escric. Avui, vaig de dol. 

Tinc l'estiu aquí al costat, el veig a través del vidre, agonitzant entre els núvols. Demà morirà, per ressuscitar d'aquí a 3 estacions. Però ja no serà el mateix, a cada estiu que passa res és el mateix. Tots som una mica menys vitals. Demà és l'equinocci, quan dura el mateix el dia que la nit. I després ve aquella època fosca, de tardes fredes i nits llargues, de centres comercials i aire viciat. Bé, enmig de tot això, un oasi anomenat Fires de Girona, que més que oasi ara ja és un miratge, que de lluny és molt bonic però quan t'hi apropes es desfà davant dels teus ulls en records i experiències que ja no passaran més. El primer concert, el primer cubata i l'adrenalina de les atraccions,... 

En fi, deixem que les coses facin el seu curs, d'aquí a res tornaré a fer vots perquè ja serem a l'abril i els camps seran verds, els dies cada vegada més llargs i les samarretes cada vegada més curtes. 



dilluns, 10 de setembre del 2012

I tal dia farà un any i un dia


9 de setembre de 2011. Concert de Sopa de Cabra. Feia 6 mesos que teniem l'entrada, però feia tota una vida que ho esperavem. I de tot plegat ja fa un any i un dia. Sembla que fos ahir, sembla que no hagi passat el temps, però ja han passat 366 (amics, aquest any és de traspàs!), i també han passat moltes coses, tot i que torna a ser setembre i sembla el mateix setembre des de fa 10 anys. 

Sabeu que m'agrada pensar en el temps. És desquiciant, però no ho puc evitar. A vegades m'imagino amb 40 anys fent paelles els diumenges en família, amb tot de nens (fills de no sé qui) jugant a pilota. A vegades m'imagino amb 70 anys asseguda en una butaca i fent ganxet mentre a fora plou i mirant el 3/24. La vida passa depressa, i em fa por. A vegades també, miro la gent atrafegada per sobre l'espatlla, com si tot això no anés amb mi, com si fossin cotxes en una autopista i jo estigués eternament aturada en una àrea de servei fent el meu cacaolat. Però la veritat és que jo també circulo, encara que no ho vulgui, i el volum de transit i els quilòmetres recorreguts m'empenyent endavant mentre el meu pas s'accelera cada vegada a velocitats més elevades, i darrere meu van quedant enrere llocs i persones que només recordo de tant en tant quan miro pel retrovisor. Per sort, la carretera és llarga i per molt que corris sempre pots aturar-te a veure llocs i persones magnífiques. 

Així doncs, deixem de prémer una mica l'accelerador, obrim la finestra i deixem que l'aire ens acaroni la cara. Demà toca agafar el trencant cap a la independència de Catalunya i tenim una àrea de servei plena de gent esperançada. Quedem allà?